ANAR-HI ANANT!

Anem fent feineta

2012-01-21T18:49:00.001+01:00

Platja del Garraf

Diumenge passat plego a la mitja marató de Sitges. No sé ben bé per què. Al quilòmetre 14 em va passar pel cap deixar-ho córrer i... tal dit, tal fet. He de millorar molt el cocu així no podem pas anar bé. És evident que en una mitja s'haurà de patir i que no seran 21 quilòmetres de flors i violes. Més ràbia em fa encara en veure que anava prou bé. Així doncs, i seguint la màxima "mala competició, bon entrenament", 14 quilòmetres a 3'47" pels carrers de Sitges.

Dilluns és el dia de plegar d'hora així que puc fer doble sessió. Abans de dinar passo per la piscina. 1300m. Ja fa unes quants setmanes que vaig complint amb el propòsit d'anar-hi almenys 1 cop per setmana. És molt poca cosa, però no vull deixar-ho del tot, que després costa Déu i ajuda. I a mi que ja em costa de per si... I també em va molt bé per l'esquena i per estirar una mica tota la musculatura.

Havent dinat volia pedalar. Havia plogut, així que surto amb la btt i ja amb la clara intenció de fer una bona estrujada. I au... cap a Collbató per l'italià; VinyaNova; Can Jorba; Coll de Guirló; Can Massana i avall altra vegada. Tot plegat, 33 quilòmetres i 780m de desnivell positiu a 19'8 de mitjana.

Dimarts a la tarda vam sortir una bona colla a rodar una mica amb bici de carretera. Pujar Collbató, baixar l'Aeri, Monistrol i cap a Vacarisses. Em trobava bé i amb ganes de provar-me una vegada més, així que només començar a pujar Vacarisses ja vaig anar tensant. Vam pujar prou bé i rapidet. En plans i pujades poc pronunciades em trobo bé i amb forces, però a la mínima que hi ha una mica de rampa... no pujo ni enrere. Un cop a Olesa la gent va anar tirant cap a casa, però jo volia pedalar fins que es fes fosc. Enfilo C55 direcció Monistrol fins que em trobo l'Albert, fem mitja volta fins a Martorell, rodant ben suau i fent-la petar per tornar a creuar Olesa, pujar l'Aeri amb una fam considerable i mig grogui i tornar a casa. 72 quilòmetres i 1000m clavats de pujada.

Després de dos dies sobre rodes, potser ja era hora de córrer una mica. Baixo al riu amb la idea de fer-hi una mica de fartlek (15'suaus - 9' forts - 8' suau - 7' fort.... fins a 1' fort i acabant amb 10' suaus) i amb la incògnita de com em trobaria després d'uns dies entrenant fortet. El Garmin anava pitant i jo em limitava a córrer, genial. Content i amb la motivació pels núvols, que també és important. Amb la broma, poc més de 16 quilòmetres a 4'11" de mitjana. Els forts, sortien forts i els suaus no eren un trote cotxinero.

Dijous i divendres he descansat. Dijous perquè és el dia que treballo més, plego tard i m'obligo a mi mateix a no fer res. I ahir perquè vaig estar tot el dia que no em trobava gaire bé, mal de coll, com si estigués covant alguna cosa. Vaig preferir, crec que encertadament, fer bondat, anar a dormir d'hora i no anar-ho arrossegant. Dijous vaig començar repartint de bon matí a -3ºC a Vacarisses i al migdia descarregava a l'Ateneu amb màniga curta. Em sembla que el meu cos ho ha pagat.

Avui, una mica millor, però sense estar fi del tot, he sortit a fer una volta llargueta per carretera. Com diria en Zugasti "moviendo agilidad por la zona sur". I així ha estat, sense forçar en cap moment. Amb ganes d'arribar a casa mínimament sencer i sense arrossegar-me per les Carpes. Fins al poble del Garraf i tornar. 4h clavades pedalant tot sol. Incòmode tornada a casa amb el vent en contra sense donar treva en cap moment. Solc atabalar-me amb el vent, però tot sigui per arribar curtits a l'Albufera valenciana. 118 quilòmetres més a les cames. M'agrada la platja del Garraf. A l'estiu hi vaig estar un parell de dies, a la tarda, hi havia gent i ja m'agradava. Avui, sense ningú, ben tranquil·la, encara m'ha agradat més.

Així doncs, i a falta del que sumi demà, crec que ha estat una molt bona setmana d'entrenaments.

Estaria bé poder-ne anar encadenant unes quantes així, que tinc ganes de córrer i pedalar molt.

Inscrit al duatló de Sueca.

Inscrit al sorteig de la marató de Zegama.

Diumenge que ve, mitja marató de Vilamaniscle. Cap a l'Empordà a córrer aquesta cursa que promet ser muntanyera i entretinguda.

2012-01-06T18:30:00.002+01:00

"Entrenar es esencialmente un acto de fe.
El atleta debe creer en su eficacia, debe estar convencido que entrenando se tornará más fuerte y más rápido, que mediante la repetición sistemática de ciertos movimientos se hará más eficiente y sus músculos soportarán el esfuerzo más relajados.
Debe ser un fanático del trabajo duro y suficientemente dedicado como para disfrutar de eso."

Franz Stampfl

Volta a Montserrat

2012-01-01T17:58:00.001+01:00

Tenia ganes de començar l'any amb alguna animalada. Se m'havien acudit diverses opcions.
Després de donar-hi voltes i anar descartant opcions, les finalistes eren:
· pujar 10 cops a Montserrat amb bici de carretera
· aconseguir sumar 3000m+ de btt pel monte esparreguerí i olesà.
Finalment, ni una ni l'altra. M'he llevat amb moltes ganes de sortir a pedalar, però tocat d'ahir al vespre i molt buit. Així que la millor opció no passava pas per aquí.
Havent esmorzat he preparat la btt amb la intenció de fer la volta a Montserrat. Encara no ho havia fet mai i amb el dia que ha fet avui podia ser realment espectacular. I la veritat és que ho ha estat. Molta tranquil·litat. La muntanya estava preciosa. No hi havia les "aglomeracions" d'altres diumenges. El dia acompanyava, ni fred ni calor. Ho he gaudit molt. Em quedo amb la imatge des de coll de Guirló: la cadireta, un mar de boira als peus, els Pirineus nevats al fons. Acollonant.
Un cop a Monistrol pensava pujar el coll de les Bruixes, baixar cap a Vacarisses i tornar pel Puigventós i Olesa, però anava molt buit i he preferit deixar-ho per un altre dia.
El que havia de ser una animalada, s'ha convertit en una tranquil·la volta la mar de "disfrutona", gaudint de la bici i de Montserrat per les quatre cares. Una gran matinal de bici de muntanya, uns 60 quilòmetres i 1500m de desnivell positiu.

Sant Silvestre de Barcelona (31/12/2011)

2012-01-01T17:38:00.001+01:00

Dissabte a la tarda baixem a Barcelona amb el Cantenys per córrer la multitudinària Sant Silvestre de Barcelona o cursa dels Nassos. I és que som molts els que arreu del territori volem acabar l'any corrent o simplement fer una cursa més i posar-nos a prova com qualsevol altre diumenge.
Puc participar-hi gràcies al Plans, que està lesionat i no pot córrer. Però pot nedar i al matí es munta una "sant silvestre" tot sol a la piscina de Can Pascual; com qui no vol la cosa... 80x100 c/2'15". Déu n'hi do! Si ja ho diu el mestre Bauti que entre tots no en fem un!
Però bé, al que anàvem, cursa dels Nassos. Sortim al primer calaix. Sortida molt ràpida, nerviosa, multitudinària i "a lo loco", jo el primer. Quilòmetre 1 en 3'25", però en general la gent encara surt molt més forta del seu ritme. La meva idea era córrer al voltant de 3'40", però ara mateix tampoc no tinc aquests ritmes gaire per mà i vaig una mica a cegues, així que em deixo endur bastant per sensacions i deixant-me portar pels diversos grupets que es van fent. Del quilòmetre 2 al 4 m'estabilitzo a 3'36"-3'37". El 5 és un pèl més lent, 3'40". Em trobo "còmode", passo l'equador de la cursa en 17'57" i veig possible un 35 al rellotge. Els 2 següents quilòmetres cauen en 7'19", té tendència a pujar i vaig passant força gent. Arribem al 8, parcial de 3'41", queden només 2 quilòmetres, però la Diagonal es fa llarga i ja no puc apretar més. Els que he passat fa uns moments em tornen a passar i no m'hi puc enganxar. Del 8 al 9, 3'37". Ja s'acaba, últim tram de Diagonal i gir a la dreta per encarar la llarga recta de meta. Buff... se'm fa eterna! Deuen ser 300 o 400 metres veient el rellotge allà al fons i no s'hi acaba d'arribar mai. Vaig totalment fos. Aquella sensació d'estar-ho donant tot i no avançar, que no pots "esprintar", que et passa tothom. Últim quilòmetre en 3'42", el més lent de tots.
Tot plegat per un temps de 36'19" del meu rellotge.
Resultat que em deixa ben satisfet. Ja és més o menys això el que esperava fer. Això sí, passar el cinc mil per sota 18' m'ha fet somiar en un hipotètic 35'XX que hauria estat glòria. Però l'asfalt posa tothom al seu lloc i així ha estat. Si no m'equivoco, acabo l'any amb la millor marca en 10 quilòmetres de l'any.
En Cantenys acaba amb 37'05". Ni més ni menys que 1' de millora respecte al 10000 de Donosti d'ara fa un mes. Un autèntic animal. Llàstima dels 5". A la propera ha de caure un 36 (o 35... qui sap)!

2011-12-30T18:54:00.000+01:00

S'acaba l'any i és hora de fer una mica de balanç i, al mateix temps, mirar endavant amb nous reptes i il·lusions.

Brutal. Hi tornaré.

Ha estat una temporada difícil, amb força canvis a nivell personal i laboral, amb un estiu de baixa per repartir amor pel món; però s'ha intentant anar fent. La veritat és que ho considero una bona manera de definir el 2011: "anar fent". I és que, ben lluny d'aquelles èpoques de fanatisme d'entrenar dos cops cada dia (perquè la feina no m'ho permet, que sinó ho faria), he intentat gaudir al màxim sense ni obsessionar-me ni atabalar-me gaire.

Marató de Berga. Amb febre i "mononucleosi", sense saber-ho.

Tant a nivell de resultat, com de repte personal, com d'experiència única i diferent, del que em sento més content i orgullós és del duatló de Sueca. Va ser quelcom nou, diferent, que em va agradar molt i que em va sortir prou bé. La cita per excel·lència del calendari, la cursa de l'Alba, la vam salvar prou bé, tot i anar empitjorant mica en mica. Tampoc no vull passar per alt la marató de Barcelona, fregant les 3h. I després ja em vaig posar malalt i la marató de Berga enlaire, el triatló de Balaguer a prendre pel sac per segon any consecutiu... Així, doncs, com deia, he anat fent però sense gaire qualitat i generalment anant a pitjor respecte altres anys.

Tot i això...
continuem aquí, a punt per fotre canya aquest any que tot just comença!

Nova companya de fatigues

I és que ara és un d'aquests moments que tant m'agraden. De passar-te hores a la xarxa mirant i remirant, de somiar despert (aniré aquí... faré allò... i en acabat allò altre...), de xerrar amb la gent per veure quins plans té, de pensar quan vols fer vacances, d'enredar els amics per no haver de creuar Europa sol per anar a córrer...
Els primers mesos de l'any, m'agradaria dedicar-los força als duatlons de carretera. Donant voltes per la xarxa he descobert alguns duatlons llarguets. Un parell al País Valencià (Banyeres de Mariola i Sueca), un a Osca i un al País Basc (Arrigorriaga). Tots no, però algun sí que m'agradaria fer. I als que fan per aquí tampoc no els farem un lleig, que aniran bé per treure una mica el fetge. A la primavera, cursa de l'Alba. Em faria molta il·lusió tornar a estar per sota les 2h10', però això vol dir entrenar força i córrer en pla i ja s'anirà veient. Sortirà el que sortirà, però ho tinc entre cella i cella.

Posets."skyrunning". Matant la mononucleosi. Petita gran anaimalada.

El que deia, "palles mentals", cap d'any, nous propòsits...
I en acabat, ja... arriba l'estiu, la gent es posa a beure cervesa tot el dia i un servidor no pot entrenar tot el que voldria ni com voldria. Així que, Déu dirà.

Córrer pel monte. Mitja vida.

Em sembla que abandonaré les maratons en ruta una temporadeta. Ara mateix no em crida l'atenció si no és per fer-la a 4 o 4 i poc i estic a anys llum. Després de Donosti em plantejava fer Sevilla, però ja he vist que per fer una marató d'asfalt s'ha d'entrenar i... tornar a fer tres hores i mitja no em ve de gust. De muntanya alguna caurà, potser amb una mica de sort puc anar a Zegama. I triatlons... tinc l'espina de Balaguer. A veure si a la tercera va la vençuda i puc fer-lo. De distància esprint i olímpica no en faré cap, els deixo pels bons nedador. Si en fes algun altre seria de l'estil de Balaguer tant en distància com per tipus de recorreguts.

Així doncs, se'm gira feina. De moment acabarem l'any amb la Sant Silvestre de Barcelona, al gener continuarem amb la mitja de Sitges i la mitja de Vilamaniscle i al febrer ja comença el festival de duatlons.

2011-12-28T21:52:00.001+01:00

Genial.
Quina gran instantània.
M'encanta.

Gràcies, Cesc, per recuperar-la de les catacumbes.

Anar-hi anant!

2011-12-20T17:37:00.000+01:00

Tinc novetats.
La màquina està sobrescalfada,
Se'ls acaba el temps.
La gent està plena d'odi.
Aquesta merda de sistema no s'aguanta més
L'important no és qui va inventar el gallet, sinó qui dispara.

1a Cronoescalada pirata al Montgròs

2011-12-19T22:52:00.002+01:00

Ens mudem. Hi havia en joc una habitació amb terrassa. S'hauria pogut fer a sorts o de manera arbitrària, però no. Què millor que fer-ho pujant al Montgròs per la Palomera. Bé, valia la pena fer una bona apretada. Pels que no heu estat mai al camí de la Palomera; probablement deu ser la pujada contínua amb més desnivell de Montserrat. Vindria a ser una canal de Sant Jeroni més llarga o un Francesos més drets. En menys de 3 quilòmetres se salven 650-700m de desnivell positiu. Tot plegat amb l'encant d'unes plaques de conglomerat acollonants i de coronar dalt del cim del Montgròs. Genial.

De fet, avui és un dels dies que poc he pogut gaudir de l'entorn, si més no pujant. De fet, he gaudit, però diferent. D'aquesta mescla de goig i patiment, d'estar trinxat i donar un puntet més. D'aquests moments en què és millor que no et plantegis què fas, sinó que et limitis a no pensar i a pujar. Moments i sensacions extranyes, però fantàstiques.
Ho hem fet en format contrarellotge. He sortit jo primer i l'Albert al cap de 5'. L'Aniol ens dóna la sortida ben bé des del peu del camí. L'Ivan, el Plans i l'Albero ens esperen dalt. I amunt. Això tot just comença, però surto molt fort, amb un punt d'inconsciència, però deu ser l'emoció del moment. La pujada no té gaire secret, predominen els trams de caminar, però hi ha alguna baixadeta i algun pla, que és on intento aprofitar per apretar. M'equivoco de camí un parell de vegades. A l'Albert també li passa. Anàvem ben encegats. Passat el torrent del tres en ratlla s'acaba el tram més corredor i comencen les plaques de conglomerat. Semblem cabres. En sortir de la placa em giro, però no veig l'Albert. Devia anar molt fos, perquè ell sí que em veu. Ja m'ha retallat bastant. Realment és una sort no veure'l, perquè m'obliga a seguir donant-ho tot. Em conec i sé que si hagués vist que ja m'havia retallat tant hauria claudicat. Entrem en l'últim tram de forta pujada enmig d'arbres i arrels. Ara sí que s'ha de treure el poc que queda! Últim tram de baixada, quatre bots i encaro els últims metres, amb el cim ja a la vista. Arribo trinxat, però content, perquè m'he exprimit. No tinc temps de gaires coses, perquè al cap de 17" arriba l'Albert. Sí, sí: m'ha tret ni més ni menys que 4'43"! En una pujada a peu de 30' és mitja vida. Està fet tot un animalot.
Moraleja: encara que un ciclista us digui que no entrena corrent, no us en fieu mai. Estan molt forts.
Així doncs, em quedo amb l'habitació sense terrassa, però amb una gran tarda en bona companyia fent una mica l'animal per Montserrat. Això ho recordarem molt de temps. I tot i la gran superioritat de l'Albert, si ho penso fredament el meu temps no ha estat gens malament. Així que ja puc estar ben content dels meus 34'43", que no deixa de ser la pujada més ràpida que he fet mai al Montgròs.

Duatló del Solsonès (11/12/2011)

2011-12-11T20:18:00.001+01:00

Estrena en un duatló de muntanya d'aquests de marica l'últim. Els que havia fet fins ara eren d'alta muntanya i allò és una altra història. Hi hem anat l'Alberto, el Barrachina i jo mateix.
Primer segment a peu d'uns 5 quilometres. Jo diria que més, però oficialment en donen 5. Com era previsible, se surt molt fort. Primer tram molt ràpid per pista ampla, abans d'emprendre uns petits trams amb tendència a pujar i l'únic corriol tècnic de baixada del duatló. Prou bones sensacions, sobretot en pla i baixada. I cap a agafar la btt. Per davant teníem 24 quilòmetres de pista, amb un primer tram de pujada i una segona meitat totalment rodadora. De seguida he anat perdent alguna posició, però anava donant-ho tot. També en guanyava alguna, però poques. Però la bici se m'ha fet eterna, tot i ser molt rodador i poc tècnic cada petita pujadeta era tot un suplici i en els plans tampoc no podia acabar de rodar fort del tot. No ho sé, m'he fos bastant ja en les primeres rampes de bici. Amb ganes de deixar la bici i córrer una miqueta. Surto fortet, però les cames no estan per gaires històries, va picant cap amunt i he d'afluixar. Això sí, en la baixada final em llanço una mica i salvo 4-5 posicions. Les justes i necessàries per no veure un 90 i picu a la classificació.
Content per l'experiència, però bastant decepcionat amb mi mateix. M'esperava més. Corrent m'he trobat prou bé pel que estic fent, però amb la btt i aquest tipus de recorregut esperava poder esprémer una mica més. No res, a mirar endavant, a veure si puc anar entrenant fort i ja anirà sortint millor. Però la veritat és que no m'ha fotut gens ni mica de gràcia arribar el 88. Sigui pels de muntanya, pels de carretera o per córrer a peu, però m'he de posar les piles. Sortir a córrer i a pedalar és molt bonic, però si després t'agrada posar-te un dorsal i sortir a trinxar-ho tot, s'ha de fer alguna cosa més que sortir a passejar.

Marató Donosti (27/11/2011)

2011-12-08T16:20:00.001+01:00

La marató va tornar a posar les coses a lloc. I és que per molt que sembli el mateix, una cosa és fer 42 quilòmetres i una altra córrer una marató. Si m'ho proposo, demà mateix puc fer 40 quilòmetres o 60, però córrer una marató ja és una altra història. L'experiència et dóna moltes coses, però potser aquesta vegada vaig menystenir la prova i l'entrenament que requereix. Cinquena marató d'asfalt que corro i si fem servir l'argot futbolístic, podríem dir que anem 4-1. Un resultat una mica escandalós, oi?

Arribem a Donosti dissabte al vespre. Recollim el dorsal i fem tràmits perquè em deixin un xip, que m'he deixat el meu a casa. Primers nervis. Una cerveseta pel casc antic i cap a fer el sopar. Una càrrega d'hidrats com Déu mana i ens preparem per dormir. Abans però, el mestre Bauti ens explica el conte de bona nit. I au, diuen que al cap de cinc minuts ja roncava. Dormim al costat de la sortida i aprofitem per allargar al màxim l'hora de llevar-nos, però potser un pèl massa i tot, que al final tot són presses. Cap a la sortida. A l'Albert encara li queden 10' més, que ell corre els 10 quilòmetres.

Crocs. Elles mai no ho farien, no les abandonis.

Sortida de la marató. Nervis. Preguntes, dubtes... això és molt llarg. La intenció és fer una mica com l'any anterior, anar fent a la primera mitja i després ja es veurà. Rodo els primers quilòmetres amb la llebra de les 3h i moltíssima gent. Més que llebra de 3h podria ser de 2h55', perquè van més ràpid del que toca, però a mi ja m'està bé, de moment em trobo bé. Però es frenen, acceleren de cop i volta. Molt caòtic, la veritat. Primera volta de les 3 que hem de fer. Vaig picant el rellotge cada 5 quilòmetres i els parcials van caient per sota els 21'. Cap al 18-19 tiro una mica endavant i deixo enrere el globus sub3h. Potser va ser un dels errors de la marató, tirar endavant massa d'hora. Em trobava de conya i no em sentia còmode enmig de tanta gent i sense seguir un ritme constant. Arribem a la mitja marató, que passo en 1h28'10" i realment amb bones sensacions. Uns quilòmetres més endavant puc saludar el mestre i l'Albert. Gràcies! Pregunto a l'Albert quant ha fet al deu mil i diu que 38 pelats. Quin crac! Nosaltres tot just comencem la tercera volta, la marató tot just acaba de començar. Mantinc el ritme un pèl per sota de 4'10" però a partir del 26 ja no són tot flors i violes. Al 28 ho començo a veure negre, em fan molt de mal les cames i el ritme va decaient. Carai! Si anava de conya! Si tinc benzina per més! Però quin mal de cames... Passat el 30 em torna a atrapar el grup de les 3h i veig com se'n van anant, incapaç d'aguanatr-los roda. Sona Baldin Bada de Betagarri, m'hi quedaria fent unes ballaruques, però no seria el moment. I a partir d'aquí comença el meu calvari personal. Havent de parar infinitat de vegades a estirar, amb rampes als bessons i un mal als quàdriceps acollonant. Intentava anar trotant, ni que fos perquè s'acabés abans tot plegat, però havia de tornar a parar. El parcial del 30 al 35 parla per si mateix, gairebé 40'. Això sí, em trobo 30€ a terra que posteriorment invertirem en pintxos i birres. Al voltant del 35 m'atrapen el Joya i el seu germà, m'enganxo amb ells i m'obligo a anar corrent. Xerro una mica amb el Joya, m'animo i ja vaig tirant sense parar fins a meta. Últims 2-3 quilòmetres gaudint molt. Em passen deu mil coses i moments pel cap. No sé ben bé perquè estic content, quan sé que faré la meva pitjor marca, però ho estic. Suposo que per saber que ara sí que ja és meva, per l'emoció de veure tantíssima gent al carrer, per tot plegat. Tornem a entrar a l'estadi d'Anoeta, això ja s'acaba. Gairebé 3h i mitja pels carrers de Donosti. Creuo la meta. Estic satisfet. Això ja no m'ho pren ningú.
Les cames em fan un mal horrible, però tinc l'extranya sensació de no haver-me pogut esprémer del tot. Crec que és la marató que pitjor he acabat muscularment, però la millor de caixa. Una cosa rara. Em trobo amb l'Albert i en Bauti, anem cap a la furgo com puc, molt trinxat. Improviso una dutxa i cap a fer uns pintxos al casc antic, a veure si em recupero una mica. A mitja tarda anem fent cap a Riglos, on farem nit per escalar l'endemà. Impressionant. Amb moltes ganes d'aprendre i millorar escalant i tornar-hi a fer una via llarga.

Valoro molt positivament tant l'experiència maratoniana com, sobretot, els tres dies en molt bona companyia. Genial. Gràcies.
Havent acabat em semblava una autèntica animalada això de córrer una marató, però no sé què carai té que fa que ja torni a tenir ganes de tornar-hi. No sé quan, potser al febrer o més endavant. Un 4-1 em sembla massa contundent i voldria maquillar-ho una mica, tot i que potser encara m'acaba de rematar. Ja ho té això la marató, no sé sap mai què trobaràs. I deu ser això el que ens fa tornar-hi una i altra vegada, oi?

Marató Donosti 2011

2011-11-29T17:38:00.000+01:00

3h27'38"

Havent passat la mitja marató en 1h28'10" i molt còmode.

Petada muscular d'escàndol a partir del 28.

Segona mitja, gairebé 2h. Amb un parcial del 30 al 35 de gairebé 40'.

Pitjor marca personal en marató, però una més que tenim a les cames i ja en van 7. Haurem de ser positius.

De tot se n'apren.

Ja faré una crònica amb cara i ulls i algunes fotos més ben parides, que la veritat és que el cap de setmana s'ho mereix. La marató han estat només 3h i mitja de tres dies genials pel nord amb el Cantenys i el Bauti. Ja avanço també, que l'Albert es va quedar a les portes de veure els 37' a la cursa de 10 quilòmetres. I que ahir vam penjar-nos una mica pels Mallos de Riglos. Acollonant.

2011-11-23T19:48:00.001+01:00

Quina mandra córrer una marató diumenge, no?

Setmana de tappering amb una petita incursió al món de l'escalada. I gaudint cada dia més de la bici de muntanya. Amb uns recorreguts al meu estil: pujant molt, baixant lu just i planejant poc. Fent tombs pel monte esparreguerí i olesà i sumant desnivell en pocs quilòmetres.

Tot gira. I això no hi ha qui ho pari!

2011-11-19T18:54:00.000+01:00

Cursa del Senglar (30/10/2011)

2011-10-30T21:08:00.001+01:00

Bona apretada la d'avui per les muntanyes de Sant Joan de Mediona. Després d'una setmana amb una mica de tot (bons entrenaments i algun dia d'engegar-ho a rodar), avui ho hem acabat d'arrodonir. Han estat gairebé 14 quilòmetres preciosos enmig de boscos, amb força corriolets i molt trenca-cames. Un d'aquests recorreguts corribles 100%, coneguts popularment i sense mala intenció com de "marica l'últim". Sí, per muntanya però l'esforç és molt més semblant a una prova de ruta: ritme constant, sense descansos i amb el cor a full des del mateix tret de sortida.
Sortida ràpida pels carrers del poble i de seguida entrem al bosc. A partir d'aquí i durant uns 12 quilòmetres és un continu pujar-baixar. Els primers se'n van només començar a pujar i de seguida quedo sol. Les ziga-zagues fan que tot i tenir gent gairebé a tocar no els puguis veure. Quan hi ha contacte visual, surten forces i puc donar una mica més. Ja cap al final ens agrupem 4, del 5è al 8è. A falta de 2 quilòmetres encara anem els 4 plegats, les forces ja van molt justes. Últim quilòmetre pla, se'n van 2 per davant i entren a l'esprint. M'ha faltat un puntet, una mica de força i xispeta als últims metres. Al final, 1h3' de bona curtida. I una 7a posició que em deixa prou satisfet. No hi havia nivell, però ningú no coixejava tampoc. Si més no, em serveix per agafar confiança.
Gran matí de diumenge. Una cursa molt ben parida, recorregut excel·lent i organització molt familiar i acollidora. L'he gaudida molt.
Ara ja fins a la Behobia no ens posem un dorsal. Allò serà ben diferent. Avui erem 200, allà serem milers.

Com diria el mestre: "GORDO PERO RÁPIDO"

2011-10-29T10:33:00.000+02:00

Divendres al migdia, plegar de la feina, dinar i fer una mica el gos per l'ordinador. Tot el matí plovent i mullant-me, repartir en dies de pluja no és que sigui gaire agradable, però les cerveses se les foten igual. Arribo a casa i no hi ha la Canyon de l'Albert, penso "ha vist que afluixava i ha sortit". Efectivament. Arriba amb una cara de trinxat que Déu n'hi do, però abans de dir res m'ensenya el Powertap. Parla per si sol: 420w; 27'8km/h de mitjana; 11'09". Ja ho veig clar: l'Aeri. Quin cabronàs! Com ha pujat! Viure amb segons qui té els seus perills, així que després de vaguejar una estona més, trec la pols a la bici de carretera i cap a l'Aeri.

I quina gran sopresa i alegria que m'he endut en fer miques l'anterior marca que tenia des del 26 d'agost de 2010. Ja he sortit molt decidit i fort i he anat mantenint un esforç molt constant (177bpm mitjana / 182bpm màx.), patint i traient el fetge per la boca des de molt avall. Però la pujada me la coenc molt bé i sé patir-la força. Sempre que m'havia provat en aquesta pujada aturava el crono al desviament que puja cap a la Salut, però veient que l'Albert i companyia ho feien un pèl més amunt (on hi ha el cartell del Parc Natural) ho hem allargat uns metres. Tot plegat han estat 13'18" de patiment molt satisfactori. 5'07 quilòmetres de pujada al 5% a 22'8 km/h de mitjana. He passat per l'anterior punt de referència (desviament) en 12'35". Una bona mossegada als 13'20" que duien més d'un any vigents.
Una mica de vent de cul sí que hi devia haver, però tampoc no li donarem tot el mèrit, oi?
Jo estic molt content i sorprès, perquè no m'ho esperava pas. De fet, no ho entenc. Últimament no surto gairebé mai amb la de carretera i ja duc molts dies que em vaig queixant que estic mig malalt sempre, tot el dia trinxat i que no em recupero. Suposo que tant cardat no dec estar, però alguna cosa no acaba d'anar fina.

2011-10-10T17:28:00.001+02:00

Stefano Baldini. Quin crac. Recordo tant aquesta marató...
Els últims 15" són apoteòsics. Pell de gallina.

Ni a aquests ritmes ni en uns Jocs Olímpics, però tornarem a viure l'esperit d'una marató.
I és que aquesta distància té quelcom especial. I aquesta ciutat i aquella gent també.
27 de novembre. Marató de Donosti.

Ja he passat per caixa.
1 mes i mig per anar-se mentalitzant i afinant.
I a gaudir-la
La cosa promet. Sembla que farem una bona expedició.

Duatló d'alta muntanya de Queralbs (09/10/2011)

2011-10-10T17:09:00.000+02:00

Un d'aquests dies que duia de cap ja feia temps. Un dels duatlons de muntanya amb més tradició i participació; amb un recorregut espectacular passant pel cim del Puigmal. L'havia fet anys enrere, quan estava molt més fort que ara, però només entrenava a peu. Ara vaig fent, no estic ni molt menys en el meu millor moment, però ja fa un temps que combino la cursa a peu amb la bicicleta i tenia esperances de poder millorar el resultat de la meva primera edició.
No va poder ser. Coses que passen. Punxar 2 cops baixant amb la bici és estar de mala sort, però també passa. No hi puc fer res, la bici ja té aquestes coses, però fa ràbia. Em queda la incògnita de si hauria millorat les 3h26' o no.
Estic força convençut que sí, però queda per veure, l'any que ve hi hauré de tornar.

La sortida és un pèl massa d'hora i quan ens llevem fa un fred impressionant. Quines poques ganes de posar-se a córrer que hi ha! Esmorzar, acabar de preparar trastos, escalfar una miqueta i al lio. Ens posem a la sortida quan falten 20' per les 8 i ja hi ha força gent davant nostre, però almenys no sortirem els últims. Anuncien mer megafonia que la sortida s'endarrereix una mica perquè a Fontalba i al Puigmal fa molt de vent i no poden muntar els boxes ni deixar l'avituallament amb l'helicòpter. Efectivament, en el tram de pujada a peu podrem comprovar per nosaltres mateixos que el que hi havia ahir per allà dalt no era pas una lleugera brisa.
La pujada amb bici se'm va travessar més del que m'hauria agradat. Tenia l'esperança de poder seguir l'Alberto i en Bauti, però ja des del tret de sortida se'n van anar i no els vaig veure fins al tram a peu. Eren 11 quilòmetres de pujada per pista molt pedregosa fins a la collada de Fontalba. Em va costar agafar ritme i amb tanta pedra sentia que no avançava. 1h04'51" i el parcial 85.
Havent deixat la bici a boxes, de seguida vaig començar a avançar força gent. La pujada al Puigmal va passar prou bé i per fi vaig tenir contacte visual amb aquell parell, que m'havien tret 5' pujant amb bici (m'he de posar les piles!). Pujada marcada pel fort desnivell i per un vent que et tombava. Arribem a la creu del Puigmal i comença la baixada fins al santuari de Núria, primer per tram de pedrotes i després ja per senderó. En els primers trams de baixada passo les dues bestioles i cap a Fontalba. De Núria a Fontalba va pujant, però anava força mentalitzat i ho faig a bon ritme. El que sí que se'm fa etern és l'últim tros planer, amb els boxes al fons, que sembla que no s'acabi mai. 1h59'35" i el parcial 34.
Ja només queda desfer la pista que havíem pujat prèviament, 11 quilòmetres de baixada en bici. Un moment. Però se'm fa etern. Dec fer 8-9 quilòmetres a peu i totalment desmoralitzat fins a Queralbs. Amb un sol de justícia i trinxat de 3h de bona apretada. Però tot acaba: 4h44'17".
Això no quedarà així. L'any que ve hi torno, més fort i amb més ganes.

Fent una mica de mal pel pirineu francès

2011-10-06T12:34:00.003+02:00

(Atenció: va per llarg la cosa)

Com ja vaig avançar en l'entrada anterior, he estat uns dies pel pirineu francès. De fet, tenia pensat que fossin un parell de dies més, però ja vaig acabar ben tou i vai decidir tornar cap a casa. La intenció era anar a Luz-Sant-Sauver i rodalies i anar fent cosetes des d'allà, però el túnel de Bielsa era tancat i es va haver de fer una reestructuració d'última hora. Així doncs, vaig fotre'm una bona quilometrada fins a la Vall d'Aran i des d'allà anar creuant els pirineus i anar fent coses fins a sortir pel Portalet.

Balcó de Pineta

Vall de Pineta

Ja que era a Bielsa i tot i la mala hòstia que duia a sobre després de veure que era a 12 quilòmetres de França i no podia passar, vaig arribar-me fins a la vall de Pineta per fer aquesta pujada. Ja l'havia feta i en tenia un molt bon record. La veritat és que val molt la pena, tant per l'entorn com per la curtida que suposa (1400m positius en 6'4 quilòmetres). També recordava que quan hi vaig pujar per primera vegada, sense conèixer-la, la Mireia em digué que amb mitja horeta era dalt; i un rave! Aquesta vegada ja anava mentalitzat de pujar i pujar una bona estona. Com deia, val la pena una mica de patiment per arribar dalt i contemplar la cara nord del Perdut, els Astazou, Marboré... i la vall de Pineta als peus. Preciós. Fer un mos i cap avall, amb compte, que no és qüestió de fer-s'hi mal.
Agafa la furgo i comença una petita odissea per passar a l'altra banda de la frontera. Convençut que es podia saltar per Benasc. Primer em foto per la carretera de Plan i Gistaín, però no té sortida. Desfaig més camí fins a Ainsa, Campo i Benasc. Amunt, amunt... Llanos de l'Hospital i la carretera que no té sortida. Cullons... doncs tocarà anar per la Vall d'Aran, però ja és tard i ho deixo per l'endemà.

Artiga de Lin - Portilhón
De bon matí toca prendre la furgo altra vegada i a fer quilòmetres. De fet, aquesta acabarà sent la tònica general de cada dia. Creuo el túnel de Vielha per primera vegada des que tinc ús de raó i decideixo parar a Bossost i sortir a pedalar una mica. No comptava pas voltar per la vall d'Aran i no sé gaire què farem, però acaba sortint una bona volta d'uns 75 quilòmetres pujant a l'Artiga de Lin i al Portilhon (frontera amb França). La pujada a Artiga de Lin em va encantar, preciosa. A nivell de duresa també Déu n'hi do, força constant i amb alguna rampeta maca. Era el primer port d'aquests dies i ja vaig veure que amb els meus desarrollus patiríem més del compte: molt atrancat i de seguida amb tot posat. Portilhon em va sorprendre, perquè no m'ho imaginava ni tan llarg, ni amb tan pendent ni tan maco i és bastant xulo.
Furgo i cap al cor dels pirineus i dels ports llegendaris del Tour. Paro a un centre comercial a mirar un mapa, perquè vaig molt perdut i bastant a cegues. Però ens en sortim bé. Probablement una de les millors nits. Pels que som una mica frics dormir dalt l'Aspin és especial i veure-hi sortir el sol no té preu.

Tourmalet - Hourquette d'Ancizan - Aspin

Bon dia! Col d'Aspin.

El més mític. Tourmalet.

El dia comença amb el més gran dels Pirineus, si més no el que té més fama, el més llengendari, el que coneixen fins i tot els que no han pedalat mai... el Tourmalet. Potser perquè anava molt mentalitzat de trobar-me amb qui sap què, potser perquè va ser el primer port del dia, potser perquè tenia el dia... no el vaig pas trobar excessivament dur. Ho és, evidentment, però amb tant llegenda m'esperava alguna cosa més. El que sí que se'm va travessar una mica van ser els últims 4 quilòmetres, havent passat l'estació de la Mongie. Això sí, no deixa de ser espectacular l'ambient que s'hi crea, tot i ser un dia entre setmana de finals de setembre. Molts ciclistes, els cotxes que t'animen, el terra ple de pintades del Tour, molta gent a dalt fent fotos... La baixada és molt ràpida i de bon fer i de seguida sóc baix, prenc direcció l'Aspin fins trobar el trencall d'Hourquette d'Ancizan. Pujaré per on els pros van baixar en l'últim Tour, probablement per aquest costat és menys dur. Si alguna cosa em deixa realment bocabadat d'aquest port és la gran bellesa dels llocs per on transcorre: molta tranquil·litat, prats verds infinits, un rierol, vaques pasturant... una imatge idíl·lica. I enmig de tot això, una carretera que va pujant fins a coronar. El port més maco que he fet mai, simplement genial. Baixada fins a Arreau, fer un mos i encarem l'última pujada del dia, Aspin. Ja l'havia fet al vespre amb la furgo, però se'm fa tan dura i eterna... psicològicament em mata anar veient el final gairebé des de l'inici de la pujada i veure que no s'acaba mai, però content d'haver-hi pujat. Tot plegat, una bona volta i molt content, realment tot aixo és espectacular.
Recuperar-se una mica, dinar, jeure... furgo, Tourmalet altra vegada, baixada per l'altre costat i fins a Gavarnie.

Taillón - Casco Marboré

Casco Marboré

Taillon

Després d'un parell de dies sobre rodes, tocava córrer una mica. Deixo la furgo al col de Tentes. És dissabte hi ha una gentada impressionant. No vull ni pensar com deu ser en ple més d'agost. El que tinc al cap és pujar al Taillón i després sobre la marxa, depèn de com em trobi. Primer tram d'asfalt fins al port de Bujaruelo i ja s'agafa senderó fins al refugi des Sarradets. Em trobo de conya, gaudint molt de córrer i de l'entorn. De moment el camí no puja gaire i convida a anar per feina, genial. Abans d'arribar al refugi ja es va posant més dret i del refugi a la Brecha ja és impossible córrer, però em trobo molt bé. Un cop a la Brecha, tombar a la dreta, la Falsa Brecha i encarar ja la pujada final al Taillon, sostre de la jornada amb 3144m. Baixo a la Brecha altra vegada i amb ganes de més tiro cap al pas dels Sarrios per anar a buscar una zona de pedrotes i més pedrotes on es fa molt difícil córrer. Tiro milles. A l'esquerra els pics que formen el circ de Gavarnie, a la dreta una imatge espectacular de la vall d'Ordesa. Quan em canso de fer l'inútil entre pedres, dono mitja volta i per acabar d'arrodonir el matí decideixo pujar al Casco Marboré (3006m). Unes bones rampes et duen al cim. Impressionanst vistes de tot el que he fet, de la Brecha, circ de gavrnie, massís del Vignemale al fons... cullons... això és mitja vida! Baixada lentota per no fotre'm de cap i després d'unes quantes encigalades trobo el camí fins a la Brecha. I, llavors ja sí que em llanço a lo loco fins al refugi i cap a la furgo.
Fantàstic.

Plateau Saussé - col de Tentes - circ Tromouse / Hautacam

Tromouse

Col Tentes - Circ Gavrnie

Surto de Gèdre, a uns quilòmetres de Gavarnie. Volia fer les pujades als circs de Tromouse i de Gavarnie (des d'on havia sortit el dia abans per pujar el Taillon), però just començar em va cridar l'atenció eun cartell que indicava Plateau Saussé (o quelcom semblant) i m'hi vaig llançar. Una pujada dura (600m+ en 7km), però molt maca. L'únic inconvenient és que l'asfalt estava ple de grava i la baixada era força perillosa. Un cop a Gèdre altra vegada i pujada al circ de Tromouse, als peus de la Múnia. Primers quilòmetres amb tendència a pujar, però d'anar fent. A partir del peatge (amb bici no es paga) la cosa ja es posa seria, la carretera va serpentejant i s'endureix considerablement. Però, com sol passar en aquests casos, el patiment val la pena i és que la satisfacció en arribar dalt és immensa. Altra vegada a Gèdre, cap a Gavarnie i pujada a col de Tentes. Em va sobrar tant aquest port... que dur! Eternes ferradures que no s'acaben mai, duc les cames com pedres, cagant-me amb el coi de plat de 39 dents... i desitjant arribar dalt er baixar de seguida i dinar. Però, com deia, un cop dalt t'oblides de tot el patiment i ho veus ben diferent. Baixada a Gèdre. Pujo a Gavarnie, em curro un dinar impressionant, migdiada, una dutxa ben fresca i refrescant al riu i... com nou.
Més furgo. Ja que sóc per la zona, m'arribo a Lourdes. Tant que n'he sentit parlar, tenia ganes de veure què s'hi coïa. I tot i que no esperava pas que m'entusiasmés, tampoc no comptava trobar-me amb aquest panorama. Realment... no sabria com definir-ho. Només dir que no vaig tenir nassos de baixar de la furgo. La sensació era una mica la d'estar en plena hipocresia nadalenca enmig del Portal de l'Àngel de Barcelona. Com hauria agraït dur un bulldozer i no una Kangoo...
La ràbia que duia a sobre havia de sortir d'una manera o altre així que... tot i la pallissa del matí, m'aturo a Argèles Gazost i cap a Hautacam hi falta gent. Buff... suposo que hi va influir haver sortit al matí, que ja duia uns quants dies fotent-li, el port en si... però se'm va fer tan dur. La pujada més dura que he fet mai, se'ns dubte. Content d'haver pujat, però després vaig veure que m'havia excedit, perquè l'endemà ja em vaig aixecar totalment atropellat, fet pols i sense esma per res.
En dues tongades, però el dia de més quilòmetres i desnivell.

La tornada
Amb furgo fins a Laruns passant pel Solour i l'Aubisque. De fet, la intenció era arribar a Laruns, estar un dia tranquil, sense córrer ni pedalar i l'endemà pujar Aubisque i Portalet. Però era migdia i no sabia què fotre, estava trinxat i per estar un dia allà sense fer res... cap a casa. És que estar allà sense anar amb bici ni córrer... Així que xino-xano i anar fent alguna parada, vaig saltar cap a Aragó pel Portalet i al vespre ja era a casa.

Han estat uns dies fantàstics. Realment els he gaudit molt. Ha sigut una experiència nova, diferent. Al final s'ha convertit una mica en un viatge en furgo pel pirineu, tot fent diverses parades per córrer i pedalar. Tret de Lourdes, només faig que quedar-me amb records positius. 5-6 dies viscuts intensament, amb moltíssimes petites anècdotes. Gaudint molt del monte de diferents maneres, de la soledat, la furgo i de la llibertat de fer el que vull quan vull. Entrenar s'hauria pogut entrenar més. De fet segur que tot i trobar-me cansat hauria pogut pujar l'Aubisque, però segurament no ho hauria gaudit tant. Content d'haver trobat un bon equilibri entre entrenar, gaudir i la resta de coses alienes a córrer i pedalar. He llegit molt, he pensat força, m'he ajegut hores a no fer res, m'he refrescat en rius d'aigua glaçada, he passejat, he intentat entendre els francesos...

Ara, després d'aquests dies gaudint tant tranquil·lament, toca canviar una mica de xip. Diumenge tenim feina per Queralbs. Canviar de xip, carregar-se d'esperit competitiu, pensar poc, o gens. Posar-se el dorsal, no conèixer res ni ningú, limitar-se a donar-ho i esprémer la màquina al màxim. Sortir fort, canviar-se ràpid d'espardenyes, pujar com es pugui, baixar com un animalot, patir fins a Fontalba i la Canyon que m'esperarà a punt per baixar sense matar-se fins a Queralbs.

Anem-hi anant!

2011-10-04T00:42:00.002+02:00

Artiga de Lin; Portilhon; Tourmalet; Hourquette d'Ancizan; Aspin; circ Tromouse; col Tentes; Plateau Saussé; Hautacam

253 quilòmetres

8550m+

Balcón de Pineta; Taillón; Cascó Marboré

35 quilòmetres

3280m+

Perquè una imatge val més que mil paraules...

2011-09-27T19:17:00.001+02:00

Quan una petita animalada es converteix en una gran satisfacció

2011-09-26T22:48:00.001+02:00

Puigmal (2911m)

Ja ho duia de cap des de feia temps. De fet, diria que ja ho havia comentat per aquí i tot. Doncs com qui no vol la cosa, i d'aquella manera que tant ens agrada (pim-pam! som-hi! ) avui ens hem animat amb en Bauti a fer una petita escapada al Ripollès amb el clar objectiu de pujar el Puigmal amb bici. Hi havia pujat corrent i caminant, tranquil·lament i en competició, però mai en bici. I només de pensar de pujar a 2900m d'alçada en bici... buff... genial. I més en un cim tan emblemàtic com aquest.
Quedem allà quarts de set. Entre que aquell sempre va tard, que jo vull fer un cafè, una cosa i l'altra... se'ns allarga l'hora previsa de sortida, però avui no hi ha pressa. Deixem la furgo a Planoles, preparem tots els trastos i ens posem en marxa.


Últims metres abans del cim. Reposant i contemplant el paisatge.

Pugem per la carretera de la collada de Tosses fins a Dòrria. Tenim una vaga idea del recorregut i passat aquest poblet ens encigalem un parell de vegades, totes dues havent de pujar força. Però preguntant primer a un pastor i després a un currante forestal aconseguim prendre el bon camí. Per pista ampla però pedregosa la cosa es va enfilant a poc a poc, fins que arribem a la creu de Meians. Passat aquest punt hi ha un parell de rampes que ens obliguen a empènyer la bicicleta. Ja veiem el Puigmal, que sembla molt lluny i inabastable. Petit tram de pujada enmig de prats i enllacem amb una llarga pista molt pedregosa, que sense parara de guanyar alçada ens porta al Pas dels Lladres, voreja el Tossal per l'esquerra i ja ens dirigeix cap als peus del Puigmal. Tot plegat en un entorn impressionant. Mira que hi hem estat vegades... però tot i així ens continua enamorant. I més, avui, podent-ho fer amb una bici entre les cames. Tots dos per allà dalt ben trinxadots, però eufòrics i gaudint al màxim. Això és mitja vida! Encara en teníem per estona i decidim parar a halar allà on ja ens serà impossible continuar pujant pedalant, a 300m de desnivell del cim. En un moment improvisem un deliciós entrepà de formatge amb panses; i una mica més i ens quedem allà fregits fent la migdiada. Que bé que si estava! Quina pau i tranquil·litat! Per fer cim ens esperen 30-40 minuts de penúries arrossegant la bici o duent-la a coll. Costa Déu i ajuda, però acabem veient despuntar la desitjada creu. Quina sensació tan fantàstica veure's allà dalt. No es pot explicar. Genial. Fem un mos i ja encarem la baixada. Tot i haver-me endut tres caigudes, estic molt sorprès de la gran ciclabilitat de la baixada i és que tret de trossos puntuals l'hem pogut gaudir sobre la bici. Arribem a Fontalba i toca llançar-se per la pista que porta a Queralbs i anar agafan sensacions pel duatló del dia 9. Aquesta baixada, amb tots els sotracs, vibracions i el cansament que ja duem a sobre ens deixa una mica atropellats, però un cop a Queralbs sembla que la cosa ja s'acaba. Omplim bidons i encarem carretera avall, fins a trobar el trencall de Vilamanya. Déu meu! Quines rampes! Fins a arribar al poble ho passo malament, agafaria la meva estimada Canyon i la fotria barranc avall, però és que després la cosa continua pujant i pujant. Sense esperar-nos una pujada d'aquestes característiques, acabem fent uns 600m+ fins a la carretera que baixa del coll de Barraques. Una bona propina!

Pel que fa als números, en total ens han sortit: unes 7 hores; 72 quilòmetres i al voltant dels 2900m positius.
De tot plegat em quedo amb la gran satisfacció de pedalar per les muntanyes del Ripollès, d'haver-ho pogut gaudir i compartir amb en Bauti i d'haver fet la rucada de pujar una btt al Puigmal "perquè sí, perquè em ve de gust".

2a Collbatonina (24/09/2011)

2011-09-24T22:01:00.000+02:00

Aquesta tarda hem anat a Collbató a córrer aquesta cursa. Molta gent coneguda i recorregut entretingut per camins on entrenem sovint. Nervis i ganes. Quan no estàs gaire acostumat als ritmes que es corren aquestes curses, un sempre es fot nerviós només de pensar-hi. I ganes perquè des del duatló de les Paüles que no em posava un dorsal i la veritat és que ja tenia ganes de fer una apretadeta, ni que fos per treure una mica de carbonilla.
A tres quarts de sis han donat la sortida i, com era previsible, de segudia s'ha anat per feina. Jo, agosarat de mi, i de manera totalment inconscient m'he deixat endur pel grupet capdavanter. La veritat és que no m'hi trobava malament. Han marxat tres corredors per davant i jo m'he quedat amb en Sevillano (1r) i un altre corredor. Però aquest miratge ha durat aproximadament fins al cementiri, devia ser entre els quilòmetres 3 i 4. A partir d'aquí, s'ha seguit una mica el guió de l'any passat: baixada considerable del ritme, flatu, parar-córrer, psicològicament fatal... i he anat perdent posicions i més posicions fins aproximadament el 6, on ja amb tendència a baixar m'he animat una mica i tot el coi de flatu ho he salvat una mica fins al 9. D'aquí a meta, ja ben trinxat, tant me feia si em passava algú o no, el temps que faria... Finalment, creuo la línia d'arribada en 38'45" i 19è.
Valoració ni molt positiva ni molt desastrosa. No deixa de ser el que hi ha. Si no he corregut més és perquè ara mateix no n'hi ha més. És decepcionant veure que cada any vaig a pitjor (en aquest cas, 1 minut i mig més que l'any passat), però també tinc molt clar que la Collbatonina no em treurà la son i que el d'avui ha estat una bona estrujada. M'hauria agradat fer-ho millor.

2011-09-11T18:06:00.001+02:00

"We are different, in essence, from other men. If you want to experience something, run a marathon."

Emil Zatopek.

Corredor txec. 4 ors olímpics.

Amb moltes ganes de córrer i pedalar força. Altra vegada amb la marató de Donosti a l'horitzó.
A poc a poc em vaig trobant bé, capaç de fer alguna apretadeta, gaudint i millorant molt sobre la bici de muntanya i anant enllaçant bons entrenaments. Tot i unes setmanes currant molt i moltes hores, sembla que a poc a poc, anem tornant. Això ja no hi ha qui ho pari.

Duatló de les Paüles (21/08/2011)

2011-08-21T23:20:00.001+02:00

Ja hi hem tornat. Sí, des d'aquell fatídic intent de marató de Berga el 5 de juny, que no em posava un dorsal. Buff... si n'han passat de dies i de coses. Entremig, un virus malparit que m'ha tingut parat del tot ben bé un mes i picu. Des de llavors que hi hem anat tornant, a poc a poc, amb molta penúria, però amb ganes i paciència. Des d'aquella primera setmana de juny també ha aparegut una espectacular Canyon que em té el cor robat. Que maca que és! I després de temps de rajar i no voler saber res del ciclisme de muntanya, i he acabat caient i la veritat és que estic n'estic encantat. De fet, la pobra Orbea de carretera està bastant abandonada, però ja l'anirem traient a passejar. Doncs, com deia, avui ha estat dia de tornar-se a penjar un dorsal, aquells nervis, aquelles ganes d'estrujar-se una mica, aquells petits (o grans) piques entre amics.... ai! Que bonica que és la competició. Mira que podem córrer i pedalar gairebé en qualsevol lloc i a qualsevol moment, però les sensacions que ens aporta un dorsal són difícilment igualables.

Ahir marxàvem amb en Jordi cap al petit poble de les Paüles, on avui s'hi disputava el primer dels 3 duatlons d'alta muntanya que es faran aquest any a casa nostra. Allà ens trobem amb l'Alberto i en Roger. Tarda tranquil·leta: jeure, recollir els dorsals, una mica de riuet... i ja cap a fer el sopar, cafetó i a dormir. De fet, dormir... ben poca cosa, que és festa major, al poble hi ha ganes de molta gresca i fins prop de les 8 encara hi ha música a tot drap.
Aquest matí a les 9 es donava la sortida del duatló. Per davant ens esperaven uns 10 quilòmetres de pujada (uns 500+) en bici, uns 9 de cursa a peu amb uns 800+ i 800- i altra cop 10 de baixada fins al poble. Personalment, si alguna cosa feia especial aquest duatló era un sopar que hi havia en joc entre l'Alberto, en Jordi i jo mateix. Cadascú amb un dels tres segments com a punt més fort, però... la cosa estaria bastant ajustada. De fet, ja feia dies que la tensió i els comentaris per aquest sopar anaven escalfant l'ambient (i jo el primer de fotre llenya al foc). L'emoció i la gresca estaven servides. Podríem resumir-ho en una frase post-cursa d'en Jordi: "per moments, semblava que només corríem nosaltres 3".

Tret de sortida. M'ho imaginava, a sac de bon principi. I això que el primer quilòmetre i mig és neutralitzat. Deixem l'asfalt i la neutralització per entrar a la primera de les pistes que ens ha d'anar fent pujar fins al collado de Tucarroya, on hi ha la transició. Pujada maca, però dura, molt constant i amb pocs descansos, però poc tècnica. M'agrada. M'esforço, amb la referència d'en Jordi i l'Alberto, no els vull deixar escapar i intento anar-los mantenint la distància. L'Alberto va per davant, en Jordi i jo anem fent la goma. Sé que si sóc aquí amb ells és que vaig bé, però vaig ben collat i em fa por de petar més tard. Ja arribant a la transició en Jordi tensa una mica més, però jo continuo al meu ritme. Deixo la bici content. M'he trobat molt bé pujant, no m'ho esperava. Transició una mica patosa, perquè vaig a mil pulsacions i no coordino gaire, m'assec a canviar d'espardenyes i ja ho veig tot més clar. Surto gairebé darrere en Jordi, no veig l'Alberto i penso que ja deu córrer. Primer tram de cursa de córrer, bastant planer. Les cames no m'acaben de respodnre i vaig caient, molt patós, però puc córrer bastant bé i de seguida vaig recuperant. Comencen els rampotes, parets totalment verticals fins al sostre de la cursa. Aquí no m'acabo de trobar còmode, avançar es fa molt penós i sembla que no s'hagi d'acabar mai la pujada. M'atrapa en Jordi i em diu "va que l'Alberto el tenim aquí darrera". Com? Si em pensava que era davant! Això m'anima i el tram més dur de pujada es va acabant, fem cim amb en Jordi. Ara ja tot té tendència a baixar fins a la transició, però abans ens queden un parell o tres de repetxonets d'aquests que deixen les cames maques. Em llanço avall, però a trossos és tant dret que tampoc no es pot córrer gaire de pressa. Transició. Bici altra vegada i cap avall, per mi, el pitjor dels tres trams, sens dubte. Els trams de pista encara, però quan ens foten per algun sender una mica tècnic... ja arribant al poble una pujada de fer a peu i ja gairebé ho tenim. No sé baixar gaire ràpid i em passen tres o quatre, però em pensava que seria pitjor. I ni rastre d'aquell parell. Al final, tot s'acaba i ja tornem a ser altra vegada al poble, després de gairebé 3 hores gaudint molt de l'entorn i fent una mica l'animal per aquells móns de Déu. Just darrere meu i amb només un minutet de diferència arriba l'Alberto i uns 3' més tard en Jordi, que si no hagués estat per unes inoportunes rampes als abductors m'hauria atrapat baixant amb bici.
Content tant per les sensacions, sobretot pujant amb bici, com pel resultat. I, sobretot, tenint en compte que he estat cardat, que tot just deu fer un més que vaig fent cosetes i que fa quatre dies que pedalo pel monte.
Han estat 2h52'29", posició 36 de la general, 26 absoluta masculí i 4t del grup d'edat 20-24.
El primer (Freixer) m'ha tret mitja vida, 42'. Per tenir una imatge mental del que vol dir, aproximadament el que he estat en fer la pujada en bici: "jo surto i ell ja és a la transició"
Apa doncs, anar-hi anant!

2011-07-24T16:43:00.000+02:00

Un d'aquests dies en què un acaba ben satisfet, cansat però amb un gran somriure. No tinc el cos per gaires alegries, però hi havia moltes ganes d'alta muntanya. Així que dissabte a mig matí furgo amb quatre coses i una mica de halar i cap a la vall de Benasque. La primera idea és passar la tarda tranquil·lament i l'endemà al matí fer el Posets. Parada rapideta a Graus per dinar una mica i ja gairebé hi som. Veig que és relativament d'hora i ja començo a donar voltes al cocu, perquè "també pdoria pujar-hi ara, no? Sembla que tinc temps abans no es faci fosc". Així que, canvi de plans i un cop a Eriste enfilo la pista fins a l'Espigantosa, fins on es pot arribar amb cotxe. Déu n'hi do el munt de gent que hi ha. Molts cotxes al pàrquing i als marges. Suposo que en cap de setmana i mes de juliol ja és normal. Em canvio, preparo la motxilla (mapa, frontal, 3 barretes, aigua, xubasqueru, buff i samarreta màniga llarga) i cap amunt. Surto al voltant de tres quarts de quatre, que no és precisament l'hora més habitual per enfilar-te per allà dalt, però...
Primer tram de camí ben fresat i amb molta gent fins arribar al refugi. De seguida es va guanyant alçada, deixo enrere els trams de bosc i va apareixent el típic paisatge alpí de prats i pedrotes. Fins al refugi d'Angel Orus se salven uns 500 metres de desnivell, així que ja s'hi arriba calentet. Primera parada per fer un mos i un glop d'aigua i cap amunt.

L'entorn és realment espectacular i el dia acompanya. Continuo guanyant alçada entre un tram de blocs, coïncidint encara amb el GR 11.2 i força gent. Toca abandonar el GR i la companyia i prendre el els senderó que ens ha de dur dalt per la canal fonda. Sender molt ben fresat (suposo que hi deu pujar molta gent), gairebé no cal ni buscar fites. Just davant el Diente de Llardana i la canal a la seva dreta. Aquí però, trobo uns trams de neu i, com sempre, em bloquejo i després de cagar-me amb tot busco una alternativa per no trepitjar blanc. Alternativa que s'acaba convertint en una encigalada considerable. Reculo una mica per vorejar el Diente de Llardana per l'altre banda i intentar anar a buscar la cresta del Posets més a l'esquerra. Intento no perdre alçada, però més gairebé impossible. Acabo baixant al Forau de la Neu, trepitjant una mica de neu i pujant a sac per una paret brutal: per vertical i per lu penós que es fa avançar entre un mar de pedres. Duríssim. No sé com es diu, però... Ja vaig molt tou i mai no s'acaba d'arribar a la cresta.
A poc a poc vaig desviant-me a la dreta i situant-me prenent el Diente de Llardana com a referència.
He perdut molt de temps i de forces. Petit moment de crisi i tiro avall, "a prendre pel sac" però m'ho repenso. El cim ha d'estar amagat porai, però no pot ser gaire lluny. Refaig el camí amunt i a mesura que em vaig desviant més a la dreta retrobo fites i camí fresat. Per fi he recuperat el camí! He donat una volta de cullons, però ja hi tornem a ser. Animat altra vegada, ressegueixo la fàcil cresta que porta al desitjat cim.
Posets, 3375m i segon cim més alt dels Pirineus.
Quina alegria, quina sensació tan fantàstica de ser allà dalt, d'haver-hi arribat i, no ens enganyem, d'haver-ho fet poques hores després d'haver sortit 2000 metres més avall. No veig clar tornar a donar tota la volta de baixada altra vegada. Així que vaig baixant fins al collado del Diente i la canal fonda, amb els trams de neu que ja havia vist. Intento vorejar-los quan es pot i quan no, kulen-bajen. En un moment em planto altra vegada al GR i ja només cal desfer el camí fins al refugi primer i fins al pàrquing més tard. Se'm fa llarguet, però em sento molt bé i feliç d'haver fet el Posets; ja se sap que amb la moral pels núvols, les cames no fan tant de mal. A quarts de nou ja torno a ser a la furgo, quatre estiraments, un banyet al riu i com nou.
Realment necessitava una bona dosi d'alta muntanya. Ha estat fugaç, però ha valgut molt la pena.

Cada vegada gaudeixo més pujant muntanyes amb el just i necessari. Deixar el cotxe, pujar i baixar. Pim-pam. Córrer no es podia córrer gaire, però quan veia la gent carregada amb uns motxilots per dormir al refugi i l'endemà fer algun cim... la mentalitat és ben diferent.
Queda pendent la cresta d'Espadas sencera per un altre dia.

Quina gran tarda de dissabte!

2011-07-18T16:53:00.000+02:00

No estic fi, però vaig tornant a poc a poc.
Amb moltes ganes de trinxar-ho tot i d'entrenar molt. Però amb molta por de no liar-la, de recaure, d'estar pitjor que fa un mes, de precipitar-me...
Ho anirem veient. De totes maneres, em sembal que el fantasma de la puta mononucleosi durarà dies i dies.

Per animar-me una mica i donar una mica de coloridu a l'entrada, una imatge de l'única cosa de profit que he fet aquest any esportivament parlant.

De metges, petons i Epstein-Barr

2011-06-22T16:27:00.002+02:00

Un cansament brutal, mal de coll de molts dies i exagerat amb unes bones pilotes a cada banda, febre que anava i tornava a moments... Cansat, després d'una setmana, dissabte vaig al metge: "Antibiòtic i si d'aquí quatre dies no has millorat tornes". No milloro i hi torno. "Canviem d'antibiòtic i si d'aquí 3-4 dies no has millorat tornes". No milloro i torno al CAP. "Deixem córrer tot això, et punxes X i demà torna que hi haurà el teu metge i a veure què diu". No m'ho punxo. Hi torno l'endemà i no hi ha el meu metge, però em visita un altre i em dóna un paper per fer una analisi dilluns i els resultats per la setmana que ve.
Tot plegat: 4 visites al CAP amb 4 metges diferents i anar marejant la perdiu.
Veient que la cosa s'allarga molt, que ja duc dues setmanes cardadot, mon pare m'acompanya d'urgències a l'hospital. "Bones plaques de pus al coll" i tot sembla indicar que tot plegat es tracta d'una mononucleosi. Nou paper d'analítica per l'endemà i visita a l'otorrino.
Dilluns ja no vaig a currar. A primera hora ja som amb ma mare per Barcelona. Analisi i en acabat visita a l'otorrino, d'on surto amb més antibiòtic. Buff...
Ahir ja tenia els resultats de l'analítica i pels que hi entenen eren ben clars. El senyor virus Epstein-Barr havia decidit tocar una mica els ous. Aquest matí, altre cop a l'hospital a dur els resultats.
Diagnòstic claríssim: mononucleosi infecciosa.
Tractament també claríssim: deixar el que em prenia (els antibiòtics no fan res contra un virus) i reposar.
Així de clar, de senzill i de cruel. Ni córrer, ni bici, ni nedar, ni sortir de festa, ni a fer una birra, ni treballar, ni...res. Jeure, llegir, ordinador, fer puzzles, vida contemplativa, meditar, dormir...
De moment, fins al 13 de juliol, quan una nova analítica dirà el què. I en acabat, anar-s'hi posant a poc a poc, que aquest coi de virus em deixarà la melsa tocadeta.

Costarà, però per cullons he de fer bondat, que sinó a la llarga encara seria pitjor.
Toca cuidar-me.

Vaig plegar a Berga (ara ho entenc tot!). No vaig fer Balaguer per segon any consecutiu. Em feia molta il·lusió estrenar l'animalda de triatló de Sierra Nevada, però no podrà ser.
Però hi tornarem amb més ganes i forces que mai.

Marató de muntanya de Berga

2011-06-05T21:36:00.000+02:00

No feia gaire bona cara, no...

Començarem pel final. He plegat. Als Rasos, al voltant del quilòmetre 12 i amb uns 1300m de desnivell.
De fet, des de l'anterior control que ja tenia molt clar que plegava allà. Continuar hauria estat fer-se mal. És clar que mai no agrada haver d'abandonar una cursa, però avui sí que sentia que ho havia de fer. No em trobava gens bé, fatal, em feia mal tot, gens a gust, sense gaudir de res, amb la pluja donant pel sac... vaja... que continuar hauria estat una agonia per la qual no tenia ganes de passar i que he cregut contraproduent. No sé per què, però no anava ni enrere. Agraïr a la gent que m'ha baixat dels Rasos a Berga amb cotxe. M'estava congelant esperant algú que baixés i han sigut la salvació. Mort de fred, de son i de cansament, Kangoo i cap a Esparreguera. Em trobo fatal, amb una mica de febre i no desitjo altra cosa que no sigui dormir i jeure.
Així doncs, després de dormir-dinar-jeure (tarda de cine) a mitja tarda ja em sentia més persona, però no estic fi, no.
Així doncs, la marató de Berga que continua resisitnt-se.
Haurem de ser positius i mirar endavant. Toca cuidar-se i anar-hi anant, que encara ens queda feina per fer.

2011-05-31T17:29:00.002+02:00

Han passat ja uns quants dies des de l'última setmana. En tots aquests dies, hi ha hagut una mica de tot, com sempre. Em va costar recuperar-me de la cursa de l'Alba i la setmana posterior va ser gairebé en blanc. Després ha anat sortint algun entrenament maco i recuperant bones sensacions. La total anarquia que porto aquest any fa que no acabi de saber mai si estic bé, si estaré bé per un dia determinat... simplement vaig fent, però amb molts alts i baixos. Ara mateix, setmana de la marató de Berga, em sento fluix i amb poques forces. Als alt i baixos en els entrenaments i en les sensacions, s'hi han de sumar els emocionals. I és que vulguis o no, també em marquen bastant. El trencament d'una relació de gairebé quatre anys no es cura ni en una setmana ni en dos mesos ni en mig any. I tot i que la vida continua endavant, de vegades un ho engegaria tot a prendre pel sac. Però com que ja sé que em passa i que després hi haurà dies que em trobaré de conya (tot i que ben segur que serà un dimecres o un divendres a la tarda, sense esperar-m'ho). És qüestió d'anar-ho portant. De l'Alba cap aquí també hi ha hagut un altre factor important, el laboral. Continuo repartint "felicitat envasada", però he canviat d'amo; el camió verd (Heineken) s'ha convertit en vermell (Damm) i això també ha comportat canvis de volum de feina, salari, horaris... La veritat és que crec que el canvi ha estat positiu. Tot i que treballo molt més, moc 5 vegades més de caixes cada dia, he de fer un quart d'hora de cotxe diari i matinar una miqueta més, la immensa majoria dels dies tinc tota la tarda per endavant. I la veritat és que s'agraeix, tant a l'hora d'entrenar com de fer altres coses, la sensació és que el dia s'ha allargat. Normalment a quarts de dues-les dues ja sóc per casa, anant per feina o dies de poques caixes al voltant de migdia i els dijous i algun altre dia amb feineta a les 4-5. Cansat, però amb una migdiadeta s'arregla i queden hores per pedalar, córrer, llegir, fer un beure, xafardejar per la xarxa, voltar...
Els últims entrenaments macos que em vénen al cap són:
- 57 quilòmetres i 1600m+ amb 2 pujades a Montserrat (Monistrol-peatge) i 1 aeri.
- Anada i tornada a Sant Salvador de les Espases amb l'Alberto.
- 1 aeri a muerte amb l'Alberto i el Jordi. 13'22". A només 2" del meu millor temps i amb la sensació que aquest any millorem segur.
- un bon entrenament pel coll de Barraques, pas dels Lladres, Puigmal...

He anat sortint amb bici, intentant anar sumant desnivell pensant en Balaguer i Granada. Córrer, poc he corregut, però he anat fent algun dia d'aquests de 30-40' anant per feina i tirant tant com es pugui de tot el que porto corregut aquests últims anys. Per l'aigua també hi he passat. Poc, però anem intentant cumplir. I la veritat és que dins del que sóc jo dins l'aigua, no m'hi acabo de trobar malament.

Aquest diumenge hi ha la marató de Berga. M'ho havia plantejat amb ganes de fer-ho bé i ho intentaré, però és evident que els entrenaments no són per tirar coets. Em fot respecte, perquè ja l'he feta i ja sé el que és la segona pujada als Rasos. Allò serà llarg i s'haurà d'anar amb compte de no gastar més energies del compte a les primeres puajdes. El perfil fa por, però em ve molt de gust tornar a gaudir d'aquesta prova, d'aquelles muntanyes i sumar una marató més.
Ja veurem com va. Si més no, intentaré gaudir-ne i si es pot córrer (o caminar...) molt, millor.

I després... Balaguer, Granada i... alguna altra sorpresa.
Anar-hi anant!

Il·lustrant les últimes competicions

2011-05-10T20:48:00.000+02:00

La Suada. Mitja marató d'Agullana

Alba. Baixant al monestir.

Una més al sac, i ja en van 7.

2011-05-08T17:13:00.001+02:00

Com sempre, cursa amb una màgia especial. Al costat de casa, amb molts coneguts, Montserrat, una de les primeres curses que vaig córrer.... Un sempre té ganes de fer-ho bé i de donar el màxim, però a l'Alba més que mai i aquest any no ha estat una excepció. Conscient que aniria a pitjor respecte els altres anys, però amb l'esperança de que la cosa no se n'anés gaire. De fet, el resultat ha acabat sent el que esperava per tal com em trobava. Tenia al cap entre 2h10' i 2h15'. Menys de 2h10' hauria estat un tiempassu, però s'havien d'alinear massa astres junts i ho veia molt complicat, per no dir impossible. Fins a 2h20' no m'hauria agradat gens, però encara. I més de 2h20'... hauria estat un xoc mental important que m'hauria sentat fatal. Però bé, per sort ha anat prou bé i hem acabat dins del marge que tocava.

Tret de sortida. Se surt molt ràpid. No sé si ha estat una sensació personal de manca de ritme i de no estar acostumat a córrer ràpid o que realment s'ha sortit com si fos un 10000, però... Déu n'hi do! Es fa un grup capdavanter enorme, del qual em despenjo de seguida que comencen les primeres rampes sèries de les coves. Les escales són un respir, caminar una mica i agafar forces. Comença el caminet que ens ha de portar a Sant Miquel, compartit amb 300 persones que pugen a peu des de Gavà. Quin caos! Agafo un ritmet i anar fent. Ja som al Pla de Sant Miquel i toca baixar a veure els monjos. M'atrapen el David Uroz i en Godoy del Pratenc, que també havien quedat un pèl enrere en veure l'infernal ritme de sortida. Comencem a pujar les escales, intento enganxar-m'hi, que ja me'ls conec i sé que són bona roda a seguir, però van massa forts, no és el meu ritme. A poc a poc vaig perdent pistonada i perdent posicions. Perdo la concentració, se'm fa etern. Continuo perdent posicions i veig com se'n van endavant. Ens creuem amb els primers. Gran sorpresa veure que l'Andreuito va segon a tocar del primer. L'animo, crido com un animal. Sé que si no li passa res estrany l'atraparà. Buff... brutal. Guanyar una cursa de l'Alba...i amb 20 anys que té el molt animal. Que gran que ets! Ells ja baixen, però a mi encara em queda un bon tros de pujada. Un cop a l'ermita em tornen a animar i apreto una mica fins dalt. Com l'any passat, encès de veure'm molt enrere, me l'he de jugar baixant. Faig cim i ja a les escales de baixada a per totes. Fem un petit grup de 3 fins a Sant Joan, on començarà una baixada d'infart intentant recuperar tant com es pugui. I així és, les bateries serveixen per xal·lar d'allò més i per fer una gran remuntada. Últims quilòmetres, la Mireia animant abans d'entrar a l'asfalt i mons pares al revolt de sempre, a punt d'encarar la meta. Moltes gràcies. Durant tota la cursa no he tingut cap tipus de referència de temps. Miro el rellotge de meta, on veig 2h13'. Realment són gairebé 2h14' (13'59"), però...
18a posició, toca conformar-se amb el top20. Content.
Acabo satisfet amb la cursa. Tenia por (pànic!) d'estar-m'hi molta més estona que els últims anys (2010: 2h10'40 i 2009: 2h08'49") i ha anat prou bé. Uns minutets més, però ja és això...
La nota negativa ha estat una torçada del peu. Esperem que no sigui res important i que amb gel, repòs i cremeta el dolor disminueixi.
I si he comentat la gran cursa de l'Andreuito, tampoc no voldria passar per alt el que per mi ha estat sens dubte el marcón de la jornada. I és que el senyor Plans s'ha plantat a meta amb 2h21', una millora de més de 20' respecte l'any passat. És clar que quan un es posa les piles i es va fent feineta... les coses surten. Enhorabona.

Ara a descansar, a veure com evoluciona el peu i anar pensant ja en les properes parades.

Resum setmana

2011-04-25T20:00:00.000+02:00

Setmana una mica estranya. Tenia pensat aprofitar els 4 dies de festa per fer quilòmetres de bici i al final, res de res. Amb el temps que no ha acompanyat gaire i que m'ha fet molta mandra, la cosa ha quedat en només un dia i curtet. I jo que pensava "aprofitraràs que tens temps per allargar tant com puguis..."
També m'ha vingut bé descansar i aprofitar per fer altres coses, que entre setmana ja gairebé em limito a treballar-entrenar. Per exemple, feia molt de temps que no sortia de festa i dissabte vam tenir-ne una bona dosi amb Caramelles-sopar-Pilu. No m'apassiona, però de tant en tant, no està malament.
Així doncs, ha quedat una setmana curtíssima de bici, però amb unes bones sessions a peu. A veure si aquesta setmana que avui comencem podem girar una mica la truita. Tampoc no ha estat de gaire volum, però amb un punt d'intensitat maco. Esperem que ens vagi portant pel bon camí.
Dissabte que ve m'agradaria pujar a Tremp, estrenar-me en una marxa cicloturista i aprofitar el cap de setmana per allà dalt. Ja ho anirem veient, però.

Dilluns. Bona sessió de peses al gimnàs.
Dimarts. 20 quilòmetres a 4.40 pel riu amb el Plans. Amb les cames molt trinxades, però aeròbicament molt còmode. Content també per l'entrenament que es va fotre el Plans, que últimament se'ns està aplicant de mala manera, enllaçant unes setmanes molt bones. Oju, a la cursa de l'Alba, que la millora pot ser acollonant.
Dimecres. 30' suaus i pujades a les escales d'Olesa. 2 x 5 pujades fort, recuperant la baixada suau. Entremig, 10' plans a 3'50". 10 minutets suaus. Content, però amb les cames que em tremolaven. Déu n'hi do!
Divendres. 21 quilòmetres; +800m. Cursa de muntanya a Agullana. Bona apretada de gairebé 2h.
Dissabte. El retrobament amb l'aigua. 1000m. Poc, però per anar-hi tornant i recuperar una mica de divendres, ja n'hi havia prou.
Diumenge. Al migdia, 39 quilòmetres de bici. Anant per feina. Esparreguera, Collbató, Monistrol, Vacarisses, Olesa, Esparreguera. Picat amb el temps que havia fet el Barrachina. Ja em coneixeu... Va sortir en 1h19'16". Sense trobar-me del tot recuperat de divendres, va sortir una bona volta. A la tarda, 10 quilòmetres progressius pel riu. 4'37 d'anada i 3'50 de tornada. Realment sorprès amb les bones sensacions, molt diferents a les del matí, les cames anaven soles.

Mitja marató d'Agullana (22/04/2011)

2011-04-22T18:37:00.001+02:00

És clar que per llevar-se a les sis del matí el primer de quatre dies de festa, agafar la furgo i fotre's 180 quilòmetres d'autopista, s'ha d'estar motivat. Una de dues, motivat o molt malalt. O una mica de tot. Doncs bé, així ha estat. Després d'encadenar bons entrenaments, amb l'Alba d'aquí dues setmanes i amb ganes de dorsal, aquesta setmana em vaig inscriure a la mitja d'Agullana. Petit poble de l'Alt Empordà, a tocar de la Jonquera. Ahir al vespre feia mandrota, però aquest matí ja m'he llevat amb ganes, que em trobava bé. Cafetó a la Hamsa d'Abrera i a tirar milles amb la gran companyia de Kiss FM.
La cursa en si m'ha agradat, però me la imaginava diferent.
No érem gaires, 150, 200 com a molt. Sortida força tranquil·la, amb una moto que va obrint camí.
Em sorpren que sent una cursa "curteta" i relativament ràpida no se surti amb el ganivet a la boca. Primers quilòmetres amb el grup capdavanter. Els 2 cracs, que avui deuen anar xiulant: Dídac Cuadros i Toti Bes. Un Mountain Runner amb qui ja vaig compartir algun tram de Montserrat Nord. Un noi que em sona molt, que demà corre els 80km del Cap de Creus, però no sé com es diu. Jo mateix, i dos més.
Quan entrem al bosc la cosa ja es comença a estirar i ens anem posant tots a lloc. I comença la gran sorpresa del dia... pista i més pista de pujada. Petits trams de corriol, però ben poca cosa. Pujada d'aquestes que tant m'haurien agradat fa dos o tres anys, quan estava fort corrent en pla, però que tant m'ha costat avui. Pendent que t'obligava a córrer, però que t'anava matant de mica en mica. Buff... L'entorn, molt maco, preciós, però tanta pista m'ha sorprès i atabalat una mica. Al web posa 80% corriol - 20% pista, a mi no em surten els números. A partir del segon avituallament, el tram més maco. Per fi deixem la pista i ens fiquem emig de prats i pedrotes, amb un parell de rampotes ben maques. Fem cim i comença una llarga baixada, que és on ho salvo una mica tot plegat, aprofitant per guanyar posicions i allunyant-me dels de darrera. Primer tram d'autèntic vertigen, molt dret i molt tècnic. Però amb les ganes que tenia d'agafar corriol i d'oblidar la pista... gas i avall. Una mica de pla amb tendència a baixar de córrer molt i agafem un corriol que segueix una línia elèctrica. Molts tobogans, ara amunt, ara avall, però realment maco. Amb un tio davant, però no hi ha nassos d'atrapar-lo. Deixem la línia i ja amb ganes d'arribar, uns 10' de pista de córrer molt fins a la plaça major d'Agullana.
Una prova molt ben parida. Familiar, amb una organització molt bona i atenta. Vodria destacar el bon marcatge, en tot moment tenies una cinta de referència, d'altra banda hauria estat molt fàcil perdre's per uns camins molt enrevessats.
M'he trobat prou bé, una mica en la línia d'aquesta última època. Em falta molt de ritme de córrer fort en pla i en pujades com les d'avui que t'obliguen a córrer a bon ritme. En els pocs trams de pujar a peu, genial.
I la baixada, bé.
Content per la 6a posició, per les sensacions i com a test per l'Alba d'aquí dues setmanes.
1h54'03". I el primer (Toti Bes), 1h39'.

Tribanda a l'Ametlla de Mar

2011-04-18T22:26:00.000+02:00

Cap de setmana entrenant força amb els companys de Tribanda.
Hem estat aprofitant el temps a l'Ametlla de Mar. Hi arribem dissabte a mig matí. Abans de dinar, se'n van a agafar gana a l'aigua. Com qui no vol la cosa, uns 2000m al mar. Sembla fàcil i tot... Jo que ja sabeu que sóc més de secà, troto una mica per l'entretingut i preciós GR-92. Tot vorejant la costa, ben arran de mar. Pedres per donar i per vendre, molt trencacames, però genial. Uns 8 i mig.

Dinar, cafetó i al tajo altra vegada. Ens disfressem de ciclistes i a pedalar. La idea és fer uns 80 relativament plans i una mica de cursa a peu. Primers quilòmetres tranquil·lets, però la cosa es comença a animar i els relleus comencen a ser més pals que altra cosa. Ja se sap... Vam fer fins a Cambrils per la nacional i la tornada per Montbrió i Mont-roig del Camp. Uns 78 quilòmetres anant bastant per feina (33,1), sensacions molt bones i acabant sencer.
Deixem la bici i a rodar una miqueta. Primers quilòmetres asfaltats pel nucli urbà de l'Ametlla, fins que agafo el GR-92 altra vegada (en sentit contrari al matí). Realment fantàstic gaudir de la posta de sol d'aquesta manera. Camí molt tècnic. Em sorpren, pero m'agrada. Em trobo molt bé i gaudint de l'entorn, així que em vaig animant i acabo allargant més del que pensava en sortir. Uns 15 més de puja-baixa arran de mar.
Ben cansat, dutxeta, un bon sopar i a veure el futbol. Com a gran amant del futbol que sóc, feia molt de temps que no mirava un partit de futbol. No pensava pas veure'l tot, que tinc més ganes de dormir que d'estar davant la pantalla, però m'hi acabo engrescant. I això que va ser avorrit de cullons!
Diumenge em llevo sense haver dormit gaire bé, amb les cames tocades i amb molta fam. Després de halar agafem les bicis amb l'Albert i el Pau per fer una volta suau. Després de donar voltes per camins rurals que no sabem on duen, decidim agafar la nacional fins el Perelló, on prenem la carretera fins a Rasquera. Fins a Rasquera amb vent de cul, però donant-ho tot. Per molt cansats que estiguem, sempre acabem igual... De tornada, però, el vent dóna molt pel sac i els tobogans fins al parc eòlic es fan eterns. Veig com l'Albert se'n va anant. Baixadeta fins al Perelló i l'última apretada fins a l'Ametlla. Uns 70 de bici, sense grans pujades, però més durets que dissabte. Acusant l' estrujada del dia anterior, però encara ho vam salvar prou bé.

Molt content amb els entrenaments, la trobada, l'ambient, la gent... tot plegat ha estat molt bé.
Gaudint una vegada més d'allò que més m'agrada, aquesta vegada amb bona companyia.

2011-04-11T19:02:00.000+02:00

Torna una prova que s'havia deixat de fer.
On ja vaig córrer el 2007, gairebé 7h.
Torna una prova mítica del panorama català de curses de muntanya.
Tornen la Gallina Pelada i la doble pujada als Rasos.
Per mi, molt més que una cursa. Molts records i nostàlgia.
Em ve molt de gust tornar-hi. I també em ve molt de gust intentar donar-hi el màxim.
Una sensació molt estranya, la veritat. Talment com si hi tingués una assignatura pendent, hi he de tornar.

El 5 de juny, torna la Marató de muntanya de Berga.

Així doncs, a partir de demà passarà a ser l'objectiu immediat en el qual vull dedicar els meus esforços i energia. Tenia pensat que fos el tri de Balaguer, però veient el que estic nedant i que em motiva molt més donar-ho tot a Berga, canviarem de prioritat.

Com deia Miquel Martí i Pol: "tot està per fer i tot és possible".

198

2011-04-10T22:07:00.000+02:00

A les sis quedem amb l'Alberto per anar cap a Manresa a fer aquesta brevet. Per tots dos, l'estrena en aquest tipus de marxes, excursions... com se'n vulguin dir. Un cop a la zona de sortida, ens donen una targerta per anar segellant en els quatre punts de control, un mapa i a fer quilòmetres. A les set es dóna la sortida, encara som al cotxe i se'ns escapa tothom, però avui no hi ha presa.
Primers quilòmetres amb tendència a pujar fins a Calaf. Temperatura ideal, carretera molt xula i anem entrant en sintonia. De Calaf a Torà, on hi ha el orimer control, anem amb grup. L'Alberto tirant tot sol i 40 tius darrere xupant roda. Segellem, halem alguna cosa i vénen uns quilòmetres de baixada abans d'enllaçar amb unes llargues rectes per carretera ampla. A l'alçada de Sanaüja ens equivoquem, girem a l'esquerra, tot seguint unes fletxes de la PC Cervera. Aquest fet marcarà la resta de la marxa i és que després d'un bonic tram de carretereta arribem a Guissona. En aquest punt és quant decidim treure el mapa i mirar si anem per on toca, perquè no em sonava gens que passéssim per Guissona. Sí, ens hem equivocat i desviat un bon tros a l'esquerra. Per no fer mitja volta, decidim tirar fins a Ponts per la comarcal i allà, direcció Solsona ja trobarem el 2n control. Moments d'incertesa, al mapa sembla bastant clar, però fins que no trobem el control no les tenim totes.
Parem a esmorzar: entrepà de truita amb formatge, coca-cola i cafetó. Com nous, a pedalar altra vegada. Ens fotem de nosaltres mateixos, conscients que estem tancant la marxa, els últims. També conscients que perdre'ns ens ha fet allargar més del previst, ja anem veient clar que a Solsona tirem avall cap a Manresa directament, i és que acabar fent el recorregut previst voldria dir fer-ne uns 240. Del segon al tercer control, pista rural molt trencacames per uns paratges impressionants. Al coll de Clara (3r control) comentem que pleguem, baixem a Solsona i ja agafem la C55 fins a Manresa. Molta baixada i alguna rampeta, però poca cosa. Aquí sí que l'Alberto, que està tres o quatre punts per damunt meu i que encara té benzina per donar i vendre, tira cap endavant i ens trobem a Manresa.
A Solsona es para el comptaquilòmetres de l'Alberto i fa que no sapiguem exactament quan hem fet. El més probable és que no haguem arribat als 200, però ben poc ha faltat. Calculem que entre 195 i 198 i quelcom més de 2000m+.
Un bon entrenament llarg sobre la bicicleta. Quan he acabat no estava per gaires alegries, però molt millor de com em pensava que acabaria. Bona experiència.

Resum setmana

2011-04-09T21:29:00.000+02:00

Com era previsible, amb el canvi d'hora han augmentat considerablement les hores sobre les dues rodes en detriment de la cursa a peu. Dels 6 dies de setmana que duem: 4 de bici, 1 de córrer i un de descans.

Dilluns. Un parell d'horetes suaus, encara trinxat del duatló, però vam fer pla donant voltes per les carpes i va anar bé per estirar les cames.
Dimarts. Semblava que ja estava recuperat, però pedalant encara em notava l'esforç de Sueca. Tot i això va sortir una bona volta amb la gran companyia del Jordi i l'Alberto. Ells ja duien quilòmetres a les cames quan ens vam trobar; pujar cap a can Massana, baixar a Marganell i anar a tastar les duríssimes rampes del Casot. Quina pujadota! A mi me'n van sortir 54 i 1150+ a ells, força més.
Dimecres. Se'm va fer tard, però tenia ganes de fer una apretada i vaig fer la volta a l'aeri. Molt poca cosa, però pujant fort i aturant el crono en 13'44" (inici B112 a cruïlla la Salut). Encara lluny del millor temps, però em veig millorant-lo d'aquí un temps, amb més rodatge de bici.
Dijous. Després de tants dies, em pensava que ja no me'n recordaria de córrer, però és veu que sí. El millor entrenament de la setmana. Vaig acabar amb les cames que em tremolaven i molt cansat, però contentíssim. Ja ho he dit moltes vegades, però ho repeteixo: com m'agrada córrer per tota la zona de damunt la Puda! A part de gaudir moltíssim, em trobava sorprenentment bé i corrent amb alegria. La volta va ser: la Puda; coll de les Bruixes; turó de la Socarrada; pla del Fideuer; Creu de Saba; pla del Fideuer; Puigcendrós; Sant Salvador de les Espases; la Puda. Uns 16 i 700+ dels que posen les piles, amunt i avall, sense treva. Fantàstic. Això sí, arribar a casa ben fos.
Aquest matí, contràriament al que solc fer, he sortit a pedalar sense saber què fer ni on anar. Simplement anar fent i a veure on anava a parar. M'ha sortit una volta que de ben segur repetiré, amb algun tram que desconeixia. Sense allargar gaire, però amb tres pujadetes maques (Ullastrell per Ribes Blaves; l'Obac per Terrassa; l'Aeri). Cansadot de la desgraciadament ja massa habitual "bogeria del divendres" a la feina, però bé. Ja tenim quelcom més a les cames, 71 i 1300+. I al capvespre, cap al cementiri a fer un parell de voltes per estirar les cames i cap a casa.

Demà, Brevet de Manresa. Tocarà matinar i pedalar força hores.

Més imatges DLD Sueca

2011-04-04T13:06:00.000+02:00

DLD Sueca (02/04/2011)

2011-04-03T13:04:00.004+02:00

La "suit".

La prèvia. Fer festa divendres em permet prendre'm les coses amb calma. Llevar-me, preparar els trastos, fer mitja horeta de bici i 10' corrent per alliberar tensions, dinar, i anar tirant avall, amb tota la calma del món. Autopista i manta fins a Sueca. Entremig, un parell de parades per estirar les cames, fer un cafè, una pixarada. Viatge que no se'm fa gens pesat i al voltant de les sis ja sóc per Sueca. Volto una mica pel centre i a quarts de vuit, a buscar els dorsals i al briefing tècnic. Sortim que com aquell qui diu ja és hora de sopar, així que abans que s'acabi de fer fosc busco un lloc tranquil on fer nit i a reposar. Un bon tàper de tortellini d'espinacs, muntar la suit, preparar els dorsals de la bici, casc... llegir una mica. Em sento sorprenentment tranquil, gens neguitós, molt a gust, gaudint de dormir enmig dels arrossars de l'albufera valenciana. A quarts d'onze, em foto a dormir. Penso que em despertaré de seguida i que proablement serà una nit de dormir a trompicons, tot el contrari. Fins a les 8 d'una tacada, i perquè sona el despertador! Esmorzar a base de pa amb formatge i isotònica i m'acosto al poble a fer la primera ració (doble) del dia de cafeïna.Quan trono a la zona de la sortida, ja es respira un ambient diferent, ja hi ha força gent i moltes ganes.

El dia D. Això ja està a tocar! Molta cabra, lenticular, samarretes i motxilles Ironman, cascs aero... ja sabia on em fotia, però no deixa de sorprendre'm, la veritat. Per ser l'hora que és, fa molta calor, tocarà patir de valent en l'últim córrer a les tres del migdia. Entro la bici a boxes, just darrere de les dels pros. La meva estimada Orbea sortirà a totes les fotos! Falten 10' per les 11, ens fan ordenar per dorsals de 50 en 50; presenten els pros; i ens anem col·locant a la sortida per odre. Minut de silenci.
Comença la festa, per davant 10 quilòmetres a peu, 84 en bici de carretera i 20 a peu finals.

10km a peu. 2 voltes de 5 quilòmetres, 2 llargues rectes de 2'5 cadascuna. Tot i el que quedava per davant, se surt rapidet, però de seguida es va col·locant tothom a lloc. Llegeixo molt bé la cursa i ja de sortida agafo un ritme relativament còmode però sense adormir-se. Primera volta xupant roda d'un grupet, però comencem la segona volta més fluixots i sóc jo qui es posa a tirar fins a atrapar el grupet de davant, on ens quedem fins a la transició. En els últims 500m es fa una accelerada per entrar a la transició, però jo no vull entrar en aquesta guerra i entro uns metres despenjat del grup. 2 voltes a ritme (clavat) per acabar el primer segment en 39'04" (parcial 31). Transició i a pedalar.

84km bici. Si per alguna cosa patia en aquest duatló era per passar-me de voltes a la bici i no tenir cullons de córrer després. Surto molt mentalitzat de no cremar-me, de buscar un pedaleig àgil i d'aprofitar per halar i beure força. S'han de donar 3 voltes a un circuit de 28 quilòmetres. El circuit és totalment pla, però molt revirat, girs tancats, canvis de direcció... tot plegat en ple parc natural de l'Albufera. Primera de les 3 voltes molt còmode, al voltant dels 50' i mig. Perdo alguna posició, però ja és una mica això. Jo vaig concentrat en lu meu: menjar, beure, pedalar. La segona i tercera voltes, però, són ben diferents prinipalment per dos motius. Sense ser un huracà, comença a entrar un aire molt molest. Gairebé sempre entra de costat, tret dels últims 8 de cada volta, que ve de cara. Ja no sabia com fotre'm sobre la bici, si pujar o baixar pinyons, fotre'm dret o acoplat... i amb tot això que és un constant passar d'autèntics avions. Mantenint els 10m (nova norma llarga distància: 10m roda de davant a roda de davant), intento seguir-los, ni que sigui per tenir una referència, però no hi ha manera. M'avancen i veig com es van allunyant en alguna de les rectes del circuit. Això em fa perdre una mica la concentració i amb ganes de deixar la bici. En 84 quilòmetres de bici només passo un duatleta i no sé quants me'n passen, però molts. En total, 2h34'32" a 32'6 de mitjana (parcial 81). Transició i a córrer.
20km a peu. Surto fort. Quilòmetre 2 per sota els 8'. Així, no acabo. Regulo una mica. Tot i afluixar, la primera de les 4 voltes surt poc per sobre de 4. Però és un miratge, deu haver estat l'eufòria de començar a córrer de nou, perquè de seguida veig que aquest no és el meu ritme i he d'afluixar. Aquest últim córrer és realment una prova de superació física, però també mental. Fem 8 vegades la llarga recta de 2'5 quilòmetres. És qüestió de no pensar gaire i limitar-se a córrer. Molta gent feta caldo, caminant, parant a estirar. Jo tinc una sensació estranya, d'agotament generalitzat, però que em permet anar fent. No em fa mal res i em fa mal tot, no tinc forces per apretar més i el ritme va decreixent a mesura que van passant els quilòmetres, però em permet anar fent. A l'avituallament paro a caminar per beure o halar el que sigui (em foto de tot: plàtans, barretes, coca-cola, aigua...) i arrencar a córrer en acabat. Crec que em va molt bé, perdo uns segons a l'avituallament, però els acabo guanyant després. Jo vaig trinxat, però en general la gent va molt pitjor i puc anar recuperant força. Fa molta calor, però ja s'acaba. 1h31'19" (parcial 29).

La meta. Genial creuar la línia d'arribada el 36, després de 4h47' fotent-li. Estic content, però molt cansat. Quantes sensacions, emocions, records, pensaments... en un instant, en un simple moment. Sí, m'ho havia proposat i ho he aconseguit. Mentre em treuen el xip, el noi que havia arribat davant meu crida "buuaaa!!! Esto es los mas duro que he hecho en mi vida! Ni ultratrails ni pollas!" Riem, ens abracem. No ens coneixem de res, però com em sembla que ens podem entendre molt bé. Quina sensació més estranya, tan trinxat i tan content. No deixa de ser una animalada més, però són aquestes coses les que ens fan sentir vius.
Realment la duresa d'aquesta prova és que és totalment pla. No hi ha ni un descans.
O corres, o pedales o pares. No et pots deixar anar enlloc.

Descobrint el duatló de llarga distància. Mentalitat ben diferent a la dels duatlons que podem trobar per aquí. Realment és allò de "yo me lo guiso, yo me lo como". Res de sortir a full per agafar un bon grup de bici, xupar roda mitja horeta i fotre un pal corrent al final. I no dic que els duatlons curts no m'agradin, simplement que és una història totalment diferent. La soledat experimentada ahir sobre la bici o en l'últim córrer, no tenen preu. N'hi ha que busquen retrobar-se en si mateixos anant a la Índia, perdent-se per Montserrat o en alguna religió. Jo els dono una nova propsta, la llarga distància. Sincerament, m'ha encantat aquesta sensació de superació personal. Un mateix contra la resta, perquè no deixa de ser una competició, però també contra ell mateix. De vèncer el mal de cames, de convèncer el cap que pedali quan t'està passant tot quisqui sobre rodes o en les llargues rectes a peu on seria molt fàcil deixar-ho córrer.

Organització. Un 10. Senzillament genial. Molt ben cuidat, amb una atenció molt bona, gens massificat. Realment es nota que ho organitza un club i no una empresa.
La crítica. Allò que hem de millorar. No és que sempre em queixi, que estic molt content tant amb el resultat com amb l'experiència d'ahir, però sempre s'ha d'anar una mica més enllà. I, sens dubte, el que s'ha de millorar és la bici. I tot i que em sembla que per mi més de vuitanta quilòmetres a 32.6 ja és anar per feina, sembla que no n'hi ha prou. Tot i que d'un any cap aquí trobo que ja he millorat força, haurem de continuar esforçant-nos-hi. Potser també m'hauria convingut fer alguna tirada d'almenys 2h sobre els acoples, que al final se'm feia incòmode de mantenir la postura i tret dels girs, era recorregut 100% acoplat.
Corrent, com tot, també es pot millorar, però ara mateix em sembla més important apretar sobre les dues rodes, que és on tinc més mancances.
I ara, què? A recuperar-se i a pensar en els popers reptes. Competir, no crec que ho faci fins a la cursa de l'Alba. Aprofitarem per anar entrenant i carregant energies. També aniria essent hora de plantejar-me seriosament el tema de l'aigua si vull fer Balaguer i Granada, dedicar-m'hi el just i necessari per sortir viu de l'aigua dins del tall, i prou. I després, que comenci la festa.

2011-03-31T23:27:00.000+02:00

Feina feta (o no).
Sigui com sigui, cap a Sueca.

2011-03-26T19:24:00.000+01:00

Una setmaneta i ja ho tindrem fet. Si més no, així ho espero i desitjo.
Mentrestant però, toca acabar d'anar afinant, mentalitzant-se del que trobarem, agafant confiança i sobretot molta motivació i ganes de gaudir d'una prova que m'imagino dura però molt bonica. Dins de la incertesa, em sento prou preparat per sortir-ne viu, però em fot molt de respecte passar-me de voltes a la bici i ser incapaç de córrer després. Com deia, res millor per passar nervsi i alliberar tensions que fer entrenaments macos. Aquesta setmana estic especialment content de com va anar dimecres i dijous, amb dues bones "apretades" corrent i sobre la bicicleta.
Dimecres gairebé 15 quilòmetres a peu amb 10 quilòmetres forts (recorregut de la cursa d'Esparreguera) entremig. L'endemà, amb moltes ganes de bicicleta, unes carpes més aeri. Anada de les carpes apretant, rotonda de l'autovia suau i tornada apretant altra vegada. Mai no havia passat les carpes tant de pressa.Vent de cullons, però curteix per Sueca. Rodant tranquil·lament fins al peu de l'aeri, on em vaig dedicar a pujar fent apretades curtetes arrencant amb tot el "desarrollu" posat. I ja ben fosc, cap a casa rodant tranquil·lament. Uns quaranta quilòmetres que em van deixar les cames maques, maques i un gran somriure a la cara.

Ahir, després d'un dels ja habituals divendres de bojos a la feina, allargant com mai i sense treva, vaig preferir descansar. Crec que hauria estat contraproduent intentar fer alguan cosa.
Aquest matí, sortida molt maca en companyia dels companys Tribanda. Moments de tot, d'anar fent i de picar-nos, però sobretot de gaudir molt i de passar-ho bé. Molts moments i frases per emmarcar. Com he rigut al coll del Bruc.
Demà no sé si baixar a córrer una mica al riu o tornar a pedalar. Ja s'anirà veient.

2011-03-24T21:25:00.000+01:00

Fragments d'una recent entrevista a Javier Solanas, guanyador del duatló de Sueca 2010.
Publicada sencera al web de la prova.

"El duatlón de Sueca es perfecto para los amantes del duatlón puro y duro, tiene la esencia de la larga distancia, de la dureza del duatlón, un ambiente increíble, muchos servicios, y un trato por parte de la organización que hace que para todos los que participamos sea una jornada perfecta par disfrutar de nuestro deporte. Es el duatlón mas largo de España, y eso ya lo hace diferente."

"El DLD de Sueca engaña mucho porque el hecho de que la bici sea llana y con viento hace que las piernas estén muy castigadas al empezar a correr el ultimo parcial, y es en este ultimo parcial en el que se marca la diferencia, ya que es muy "mental", con largas rectas, plano, sin descansillos ni zonas favorables, pufff, es una prueba en la que no hay ni un metro de descanso, en todo momento vas a "bloque" y por eso hay tantas "explosiones" "

"La dureza del duatlón es mayor a la del triatlón, se sufre mucho, y eso echa para atrás, pero creo que ahora que están aflorando muchas pruebas de media distancia en triatlón sería una buena opción tener un calendario en primavera de 4 o 5 duatlones largos para dar rienda suelta a los duatletas puros y permitir que los triatletas de larga "se endurezcan" de cara al verano y los Ironman."

Duatló de Banyoles (20/03/2011)

2011-03-20T18:35:00.001+01:00

M'ha agradat:
- L'ambient. Competitiu, però festiu i amb ganes de passar-ho bé. Gaudint d'un solet maco, maco.
- L'organització. Segur que buscant i remirant trobaríem aspectes a millorar, però no se me n'acut cap. 21a edició de la prova deuen donar per anar polint i millorant. Jo l'he trobat perfecte.
- Recorregut. 10 quilòmetres a 2 voltes, majoritàriament sobre terra, ben bé al costat del llac. Recorregut de bici molt trenca-cames, amb trams de carretera ample i d'altres d'estreta i revirada. Córrer final a una volta al mateix circuit del principi.
- Córrer sense crono, rellotge, Garmin, comptaquilòmetres... totalment per sensacions. Cada vegada estic més convençut que em prova molt més competir així, gaudeixo molt més. El Garmin i el rellotge em van fenomenal per entrenar, però per competir em són més un problema que altra cosa. No tenir ni idea de quan havia fet fins que he arribat a casa.
- Les sensacions al primer córrer. Regulant. Amb la sensació d'estar corrent fort, però sense donar-ho tot. Desprecupant-me en tot moment de posicions, possibles grups de bici, etc... desconectant i anar corrent. M'ha passat volant.
- Arribar a la transició sencer, fer un canvi ràpid i agafar la bici amb unes ganes de menjar-me el món brutals.

- La bici. Mai no havia plantejat un segment de bici d'un duatló com avui. Tirar, tirar, tirar i tirar... fins que no he pogut més. Arrencada fortíssima, atrapant grups ja a les primeres rampes. Fotent pals per intentar despenjar gent d'un grup molt (massa!) nombrós que s'havia creat a base d'anar atrapant grupets. Donant la cara en gairebé tot moment. Tot això fins al portet d'Esponellà, on han començat les hostilitats del grup i m'he despenjat del tot. A nivell competitiu ha sigut un suïcidi, però m'ho he passat de conya.
- En general, les sensacions i el resultat.
Com a últim dia d'una setmana sense cap dia de descans i amb entrenaments prou bons. L'últim tram de setmana ha anat així: 1h a peu suau; 12x500 rec.90" (1'43" de mitjana); 1h40' de bici.
- Una bona prova per Sueca d'aquí 2 setmanes. Per provar coses, corregir errors i com a entrenament de molta qualitat.

No m'ha agradat:
- Cometre 2 errors de burro de primera categoria. 1r: breus instants de la sortida m'adono que no porto el dorsal. Sort que el cotxe era a prop. 2n: agafo la bici i veig que m'he deixat el bidó al cotxe; sense aigua fins a l'avituallament.
- Que se m'acabés la benzina a Esponellà i fos incapaç d'aguantar els atacs del grup. Era primordial aguantar allà, hi havia més de 20 llocs en joc (aprox. del 50 al 70). Però ja no és qüestió dels 20 llocs, sinó que m'he trobat buit de cop, sense poder enganxar ja cap roda de ningú. En un sprint no cal halar res, però avui potser sí que m'hauria ajudat. A millorar per una altra vegada.
- Fer el segon córrer igual que l'últim tram de bici, sense benzina. Molt bé de cames, sense acusar gaire el canvi de disiplina, però bastant fos. Pensava poder córrer fort altra vegada i ha estat impossible.
- El vent. Com donava pel sac.
- Acabar molt fos. Ha costat recuperar-se.

- La tornada de Banyoles a casa. Molt cansat. Se m'ha fet etern.

En total han estat 2h16'20" i el 149.
10 quilòmetres a peu: 36'48" (72)
40 quilòmetres bicicleta + transicions: 1h15'34" (133)
5 quilòmetres a peu: 23'58" (233)

2011-03-16T20:37:00.001+01:00

Motivació i forces que van tornant a marxes forçades.
Dilluns, bons 17 quilòmetres mixts monte-asfalt (Esparreguera-La Puda-Sant Salvador-Pla del Fideuer-Olesa-Esparreguera). Ahir, 2000m d'aigua, agafant sensacions, però com costa nedar. Tot i això, m'hi vaig trobant més còmode.
Però la motivació ha acabat de pujar aquest migdia amb una escapadeta amb bici. Es fa dur plegar de currar, fotre't a pedalar i després tornar a la feina, però fins que no ens canviïn l'hora ho haurem d'anar fent així. A més a més, trobo que aquestes voltes de 45'-60' anant per feina també donen un punt maco. Especialment content amb les sensacions, també amb els números. Com sempre, llàstima del vent i dels semàfors, però tant una cosa com l'altre no la canviarem pas. Els números: 28'9 quilòmetres; 52'46"; 32'8km/h; 223+.
Amb ganes de més, però conscient que si sortia a córrer demà em posava malalt, per tancar el dia i agafar ganes de sopar, quatre peses a Can Musculitos.

Anar-hi anant!

REGENERANDO

2011-03-14T21:40:00.000+01:00

(Una mica d'humor. Emulant en Zugasti)

Tras levantarme sorprendentemente recuperado. Ya de noche, he decidio salir a regenerar por la zona de Sant Salvador de les Espases. Después de las malas sensaciones de ayer, me he encontrado corriendo con fuerza y he decidio sumar hasta completar los 90'.

** Satisfecho. En una salida que se me ha hecho especialmente corta. He llegado a casa con 1h35', 17'2 kilómetros, 700m+. Antes de cenar, he disfrutado con mi extensa sesión de flexibilidad y estiramentos.

10km d'Esparreguera

2011-03-13T14:10:00.002+01:00

185ppm

El cronòmetre no enganya. No estic gens bé. Feia temps, molt de temps, probablement més de 2 anys que no feia més de 38 minuts en un deu mil. Fatal. Ho he intentant, però no podia.
Sé que s'ha de continuar endavant, tirar de força de voluntat, ser fort mentalment i no decaure, però... una puta merda!
Ja de sortida no m'he trobat gens còmode, corrent a ritmes altíssims per mi ara mateix. A poc a poc he anat perdent pistonada. M'han passat l'Albert i el Xavi a Can Comelles i ja l'única motivació era lluitar pel podi local. Ho he intentat, probablement amb una "tàctica" equivocada. Però ni això, 4t.

No anem bé, però no decaurem. Desanimat, molt desanimat, però vindran temps millors. Ahir veia la frustració i la ràbia quan no surten les coses a la cara del Cantenys, avui sóc jo mateix. Va com va. L'únic consol és saber que això és un puja-baixa, i properament espero poder escriure una entrada amb algun entrenament o alguna competició que em pugin la moral. Llavors, tot ho veurem diferent.

Ressaca maratoniana

2011-03-12T10:28:00.000+01:00

M'ha deixat KO.

Ja ha passat gairebé una setmana i encara no em trobo recuperat. Les "agulletes" van durar un parell de dies i prou, dimecres ja tenia les cames perfectes, però duc un cansament a sobre... La sensació és de no "tirar", sense forces per fer gran cosa, arrossegant un mal de coll malparit i cada dia a l'espectativa de veure si l'endemà ja estic amb ganes.
Avui pensava fer una volta llarga amb bici. Plou. I sort que en tinc, perquè em serveix d'excusa ideal per no sortir a la carretera a pedalar tres o quatre hores. Demà hi ha el deu mil d'Esparreguera. Pensava fer com l'any passat, una mica de bici abans i enganxar a córrer, però tal com em trobo ara mateix començo a tenir els meus dubtes de pedalar abans.
Així doncs, setmana de gossos. De moment, tan sols 30' de rodillu molt suau, 2000m d'aigua i unes peses. El cap de setmana, com deia, tampoc no pinta gaire bé.
Diuen que descansant és quan s'assimila tot plegat, però jo així no m'hi sé estar. Tinc la impressió que hauria d'estar entrenant a fondu, que Sueca és d'aquí 3 setmanes, i no estic fent res més que currar i jeure.
Aquesta tarda, anirem a Sabadell a gaudir de ciclisme del bo. Cantenys, Zugasti i companyia fotent-se pals sota la pluja.

Marató de Barcelona 2011

2011-03-06T22:15:00.001+01:00

Més de quinze mil persones corrent la marató de Barcelona. I moltíssima gent mes al carrer animant, fent que cada vegada més aquest esdeveniment esportiu es converteixi en una autèntica festa.
La setmana ha estat marcada per força "cangueli" i cansament. "Cangueli" perquè el plantejament que feia era sortir ambiciós, a intentar destrossar les 2h55 de Donosti. Acollonit, per la probable manca de quilòmetres a peu. I cansament, no sé ben bé per què, però no em notava gens fi; sense aquella sensació de ganes de córrer, molt cansat.
Però em llevo bastant bé. Adormit, que són quarts de set i és molt d'hora, però prou bé. Baixem cap a Barcelona amb l'Albert. Trobada amb la resta de companys de l'equip, deixar la bossa al guardaroba, 5' d'escalfament i cap al calaix. Decidit a apostar pel "tot o res".
Sona "Barcelona" del Freddy Mercury i... sortida! 42,195 quilòmetres per endavant! Conscient que fins al 5 és pujada, intento anar regulant. Les llebres surten com boges, no ho entenc. Corro amb els globus de 3h i de 3h15' per davant, però jo a la meva. Primer 5000 en 21'36" (4.20). A partir d'aquí sí que començo a anar tirant més fort, aprofitant la tendència a baixar. No sé ben béper on passem, perquè el meu coneixement de la geografia barcelonina és pèssim, però van passant els quilòmetres un pèl per sobre dels 4' i de seguida ens plantem al 20. Abans, al 15, m'he pres el primer dels 3 gels que duia. 2n 5000: 20'17" (4.03). 3r 5000: 20'27" (4.05).

L'equador de la cursa el passo en 1h27'27". Continuo a prou bon ritme fins al 25, on comencen els problemes. Bessons molt tensos, com si haguessin d'explotar en un moment o altre. Paro a estirar. Em desanimo, em desconcentro i em cago en tot, però continuo trotant. Del 25 al 30, la davallada és clara, 23'17" (4.39). Però els ànims de la Mireia i el Plans i els de molta altar gent, em fan continuar endavant. Aconsegueixo anar mantenint un ritme que m'és "còmode", que no m'enrampa els bessons i que em va fent avançar. Passat el 30, em passa la llebre de les 3h. Em marco com a objectiu seguir-la, a veure si almenys puc fer sub3h. Però m'hi estic 2 quilòmetres i veig molt clar que no és el meu ritme. Torno a parar a estirar bessons. I reengego a aquest ritme que em permet anar fent. Impossible anar més de pressa, muscularment cardat. Del 30 al 35 en 23'10" (4.38) i del 35 al 40 en 23'29 (4.41).
Últims quilòmetres gaudint molt. Sensació extranya. Ni de bon tros ha sortit el que buscava, però em sento molt satisfet d'haver-la lluitat. I és que quan al 25 ja he parat a estirar ho veia tot molt negre, molt! Però amb perseverància i esforç he aconseguit sumar-ne una més. El temps no m'acaba de fer el pes, però no deixa de ser la meva segona millor marca en marató i la millor feta a Barcelona. Com deia, del que sí que estic molt satisfet és de la curtimenta psicològica. Últims 2,195 quilòmetres en 10'31" (4.47).
Finalment, creuo la meta amb un somriure després de 3h03'54" corrent pels carrers de Barcelona.
Primera mitja: 1h27'27" (4.08)
Segona mitja: 1h36'27" (4.34)
Diuen que qui no es conforma és per què no vol. Doncs sí, no em sento derrotat per no haver millorat.
Més aviat em sento feliç de veure que he rondat les 3h sense cap entrenament específic; de sentir-me amb forces davant les adversitats (17 quilòmetres sabent que ni de bon tros m'acostava al 55); d'haver gaudit molt d'una gran festa; de tenir gent recolzant-me tant en cursa com telepàticament; de completar la sisena marató; de tenir ganes de continuar entrenant, creixent i millorant.
Ara mateix tinc les cames com pedres, notant la pallisa, els 42 quilòmetres d'asfalt, però no em sento especialment cansat. Aquesta setmana anirem veient com em recupero.


Jordi Arias. Triatleta del CN Prat-Triatló. Llebre sub3h amb un carro.	Impressionant.

Gràcies a tots.

2011-03-01T14:20:00.000+01:00

Barcelona 2007

Setmana de nervis i d'incertesa. I és que la castanya pot ser considerable. Per passar nervis, quatre fotos de les meves maratons.
Cadasuna em porta uns records i unes emocions ben diferents.


Barcelona 2007. Entrada a meta.

Berga 2007. La prèvia.

Donosti 2010. Ambientàs.

Donosti 2010. Sempre recordaré els quilòmetres finals a 4.

Pica d'Estats 2010. Realment espectacular.

Dublin 2006. L'estrena.

Berga 2007. Amb gent tan bonica animant, 7h de cursa passen més bé.

2011-02-27T18:32:00.001+01:00

Impossible córrer còmodament pel riu. Abans de sortir ja es podia intuir una mica, aquesta tarda ja es veu a simple vista que bufa aire, però no em pensava que m'emprenyés tant.
Volia fer un entrenament per agafar moral de cara a diumenge que ve i diguem-ne que el vent no m'ha alegrat gaire l'entrenament.
Tot i això, després de cinc hores fotut dins d'una aula fent examens, hi havia ganes de descarregar energia.
Setze quilòmetres a 4'08".
Molt bones sensacions, però atabalat pel coi de vent.

2011-02-22T20:23:00.000+01:00

Entrenaments setmana passada. Variats i prou ben parits. A destacar: 16km de fartlek pel monte esparreguerí molt guapo; pujada a Sant Jeroni per sota els 36'; 17km a peu amb quatre 2000 al voltant de 3'50" recuperant 300m trotant; 106 i 1700+ de bici de carretera per la Costa Brava; 25km plans a 4'30".

Marató Barcelona 2011. Ja s'acosta. Aquest diumenge no, el següent. Sembla que serem més de 15000 corredors. Pot ser brutal. Després de 4 anys, tornarem a la marató de la capital catalana. Després de 4 mesos de Donosti, tornarem a córrer una marató. Em fa respecte, però vull arriscar una mica. Si a Donosti vaig córrer totalment a l'espectativa, ara vull intentar ajustar una mica i millorar les 2h55 del novembre. Tot i que tampoc no he fet una planificació específica maratoniana. Intentaré passar la mitja al voltant de l'1h26'. Temerari, una mica, ho sé, però me la vull jugar. També depen molt dels grups que es vagin creant i de la temperatura que faci aquell dia, perquè com li doni per fer calor... i de com em trobi jo, és clar!
En principi, estrenem samarreta Tribanda.

Opo. Diumenge, aquest diumenge. Bombers de Barcelona. Serà la tercera. Molt diferent de les dues anteriors. Després de la de Generalitat d'ara fa un any vaig acabar molt saturat de bombers i de tot l'esforç i energia que suposa. Sense forces, totalment incapaç de reprendre l'estudi i els entrenaments amb les ganes, il·lusió i dedicació que sempre hi havia posat. Aniré a fer l'examen, però sense pressió. No he obert els apunts ni he fet un psicotècnic des de fa molt de temps. De fet, em fa molta mandra anar-hi, però m'hi obligaré.
A veure si aquest any "sabàtic" em serveix per tornar-m'hi a anar posant amb moltes ganes. El que tinc molt clar és que no vull llançar la tovallola.

Duatló Sueca. Ens l'han allargat. Seran, 10-84-20.

Per trencar amb la monotonia de tant de text.
El perfil de la volta en bici de dissabte. Volia rodar pla, tranquil·lament i em vaig trobar amb tota una sorpresa.

2011-02-18T22:08:00.000+01:00

Bon entrenament, el d'aquesta tarda.
I avui quan dic "bon" em refereixo tant a les sensacions i aspectes més aviat místics com a l'emprisme dels números, metres i minuts. Puc plegar d'horeta de la feina i s'ha d'aprofitar l'hora i poc de sol que em queda. Ràpidament valoro les diferents opcions que em vénen al cap i decideixo anar a fer un Sant Jeroni.

Sí, una d'aquelles coses que totes les teories de l'entrenament recomanen dues setmanes abans d'una marató. No diuen que s'ha de fer un test?
Rapidet cap a casa a canviar-se, cotxe i fins a peu dels Francesos. Com enyorava aquest camí. Quines ganes que tenia de veure la Montse, de trepitjar Sant Jeroni... Però com puja el malparit! Com a mi més m'agrada i com tant desagrada d'altres, amb el just i necessari: pantalons curts, samarreta llarga, buff i clau del cotxe.
Quina tranquil·litat. Quina manera tant genial de tancar la setmana laboral, d'oblidar-se del camió i de les caixes. Fugir. Ja ho deia abans, gairebé místic. Cap i cames empenyent cap amunt, una vegada més al sostre montserratí. Pim-pam. Ni una ànima, ni tan sols les cabres. Una bona apretada. Algun rastre de la nevada d'ahir a la tarda. Indescriptible. Fantàstic.
I enmig de tot això, els números també han acompanyat, tot i no estar-ne gens pendent. Això sí, amb la companyia del nou gadget que m'acompanya els últims entrenos (i moltíssims més que me n'ha d'acompanyar!). He pujat en 35'37" i quan ho he vist m'he fotut molt content. No m'ho esperava pas!
Dels cops que he pujat més ràpid, tot i que ben poca cosa estic fent pel monte. La baixada, amb molta calma, intentant minimitzar la destrossa de quàdriceps i pensant ja en l'entrenament de demà (bici, bici, bici!).

Tan sols una horeta, però com l'he gaudida i patida. M'encanten aquests dies així.

Sant Jeroni. Camí dels Francesos.

Com he avançat, des de principis de la setmana passada, que gaudeixo d'una d'aquestes virgueries tecnològiques que no ajuden a córrer ni pedalar més, però que et permeten conèixer deu mil paràmetres tant al moment com a posteriori a l'ordinador. Encara no el domino del tot, però amb el poc que sé fer n'estic molt content. Crec que em pot anar molt bé. Ja només em faltava això per ser un friki dels ritmes, desnivells, quilòmetres! hehe. A poc a poc, anar aprenent les diferents funcions, anar-hi jugant i entrenant força.
Avui: 5,92 quilòmetres; 738m+; a 10'48/km (ritmazo, e!) Ara, de tant en tant, tocarà aguantar el xaparrón de dades.

Campionat de Catalunya de duatló per equips (El Prat)

2011-02-13T10:27:00.001+01:00

Ahir a la tarda vam estrenar-nos en una competició d'aquest tipus. Equips formats per entre 4 i 6 persones, de les quals 4 havien d'anar juntes en tot moment. La prova es va disputar en un parc del Prat. El tram a peu donant voltes sobre el sauló i la bici a dues voltes per un recorregut semblant al del triatló. Només d'arribar ja es respira molt bon ambient. A poc a poc van arribant tots els membres de l'equip. Serem l'Albert, el David, el Xavi, el Gabri, l'Alberto i jo mateix. No hem fet mai res tots sis junts i tampoc no sabem gaire en quin moment de la temporada es troba cadascú, però s'intentarà que surti bé. Anar saludant a un i a l'altre, entrem les bicis al box i anem a trotar una mica. Mentrestant, ja van sortint equips cada minut. Arriba la nostra hora. A per totes, Tribanda!

Primers 5 quilòmetres d'anar regulant, sense perdre ningú pel camí i sense encantar-s'hi gaire. L'Albert va cantant els quilòmetres, tots al voltant dels 3'50". Al tram final, l'Alberto ja comença a patir una mica. La resta, tinc la sensació que anem tots prou bé. Transició. Primers moments de caos, ens reagrupem per començar plegats, però l'Alberto no va fi i diu que tirem. Després d'uns moments d'incertesa de "tirem o no tirem?", decidim marxar endavant. El Gabri no sabia que per puntuar són 4 i no 6 i es queda amb l'Alberto, renegant de la resta de l'equip i pensant-se que ja ens havien eliminat. Anem 4, anar intentant coordianr una mica els relleus. Però al Xavi li comencen a agafar rampes al bessó i hem d'afluixar molt. Intentem que almenys no li toqui el fort aire que entra a estones i anar fent. Molt xino-xano, però més val això que haver de plegar. Transició altra vegada i ja només ens queden 2 quilòmetres i mig. Una mica a l'expectativa de les rampes del Xavi, comencem a trotar molt suau. A poc a poc sembla que va recuperant-se i podem fer una última volta a peu a prou bon ritme.
Al final, 1h08'01" i els 46. La meva sensació és d'estar content per haver gaudit d'una competició diferent, nova, on l'estrategia juga un paper molt important que no hem sabut aprofitar. Corrent m'he trobat ni molt bé ni molt malament. Corrent a un ritme relativament "còmode", però amb les cames fatal de l'entrenament de divendres al vespre. Amb la bici, sensació d'haver pogut volar i d'haver anat de passeig.
Així doncs, sensació positiva per l'experiència, però queda aquella incertesa de què hauríem fet podent-nos exprémer al màxim. L'any que ve, més i millor.

Quin goig que farem!

2011-02-12T09:45:00.002+01:00

Mitja marató de Granollers (06/02/2010)

2011-02-06T17:32:00.000+01:00

Nova derrota a Granollers. Sembla que cada any em supero. Si l'any passat va ser 1h28', en aquesta edició me n'he anat fins a les 1h31'. Avui sí, per burro. En l'estat de forma actual no puc pretendre córrer a ritmes que no toquen. He sortit molt endavant i m'he vist immers en un ritme que no era el meu. Però els primers quilòmetres un va fresc i no me n'he adonat, fins mirar el rellotge al 2 (7'15"), regular una miqueta, i al 5 (poc menys de 19').

Pot semblar una tonteria o una mala excusa (tot i que no m'he pas d'excusar de res), però quan ho he vist i he afuixat per regular una mica ja era massa tard. He passat el 10 per sota els 40', però encara en quedaven 11 i no anava del tot fi. Ja de baixada, sense forces i havent perdut la concentració per acabar de donar-ho tot. M'he deixat anar, fos de cames, aeròbicament molt bé, els quilòmetrs passaven lents, les llebres d'1h20' i d'1h25' m'han anat passant i ja he desconectat del tot per deixar-me caure fins a meta. Una merda.

Està clar que he pecat d'ambiciós, o d'incensat, i això, en una cursa de 21 quilòmetres s'acaba pagant car. Malgrat no agradar-me gens ni mica ni el resultat ni les sensacions, no em vull enfonsar i s'ha de continuar entrenant.

Dissabte que ve, més: duatló per equips del Prat; campionat de Catalunya.

Nervis

2011-02-05T09:34:00.000+01:00

Qualsevol competició marcada al calendari sempre crea aquell pessigolleix a l'estómac, aquelles sensacions estranyes els dies previs, nervis, incertesa... totes aquestes coses que fan que posar-se un dorsal, esperar el tret de sortida i donar-ho tot sempre sigui tan especial.

Aquesta vegada serà Granollers. Recordo com l'any passat vaig seguir una de les millors planificacions que dec haver fet mai per arribar en l'estat de forma òptim. Moltes setmanes pensant en aquest dia, amb uns entrenaments brutals. Recordo amb nostàlgia les tirades de 12 quilòmetres (pujar a les piscines de Collbató i baixar) al voltant de 3'45"/km o uns mils a 3'20 al Castell la setmana prèvia. Al final, quan tot presagiava una molt bona marca, no va sortir. I no només no va sortir, sinó que la fluixera va ser tal que me'n vaig anar a l'1h28', uns 10' més del que tenia a les cames. Frustració i impotència, però ho tenia a les cames i una setmana o dues més tard a la mitja de Barcelona vam fotre les coses a lloc amb uns 1h18'13", tres segons més ràpid que l'anterior marca personal feta a Granollers dos anys abans. La del 2008, mitja que sí que recordo molt nostàlgicament i és que haver de parar a dos quilòmetres de meta per flatu va allunyar-me de veure el 17 al rellotge. Quin tiempassu que hauria pogut fotre!
Queden poc més de vint-i-quatre hores per tornar a ser a la línia de sortida d'una de les millors mitges de l'estat. Aquesta vegada amb una plantejament i unes espectatives totalment diferents. No em veig corrent en 17 ni en 18, en 19 potser sí. Amb uns entrenaments totalment anàrquics, per sensacions i diferents. Compaginant gairebé a un 50% la bicicleta de carretera amb la cursa a peu, quan a aquestes èpoques sempre havia fet 100% cursa a peu. Estic nerviós, desitjant que arribi ja l'hora de córrer. Sense saber gaire a quin ritme sortir ni com plantejar la cursa.
Aquesta setmana he descansat molt per intentar arribar bé. Només dos rodatges suaus a peu i un aeri fort amb la bici. Ahir vaig currar com mai des que reparteixo felicitat, camió ple fins dalt de tot i sense parar. Una bogeria. De vegades se'ls gira la pinça. Tantes setmanes sense fer gran cosa i de cop i volta...
Espero que no em passi gaire factura. Avui reposar, menjar bé i demà que sigui el que Déu vulgui.

2011-01-30T17:53:00.000+01:00

Diumenge: matí sobre rodes.
Genial.

Tot sol. Sumant quilòmetres i pedalades.
Cada dia m'agrada més la bici.
Com he gaudit!
Esparreguera-Martorell-el Prat-Castelldefels-Sitges-Sant Pere de Ribes-Olivella-Sant Sadurní-Piera-Esparreguera. Uns 136.

I tot plegat a prou bon ritme, halant bastant i sense sensació de defalliment. Cansadot, això sí.
Molt satisfet tant per les sensacions com per l'entrenament en sí.

L'anècdota. Se m'ha afluixat el seient i des de l'inici de les Costes que donava pel sac. Incomodíssim. Se'm tirava enrere, apuntava amunt, ballava... Havent de parar a anar-lo posant mínimament bé cada dos per tres. Ha costat, però finalment he trobat l'allen que calia per fermar-lo bé en una benzinera passat Sant Pere Molanta. Mitja vida poder tornar a seure i pedalar com Déu mana.

Així doncs, una molt bona manera de tancar una setmana força bona.
Divendres vaig rodar suau uns 40' i en acabat unes peses al gimnàs. Ahir a última hora, després de jeure tot el dia al parc: 30' suaus; 4x1000m al Castell recuperant 2'; 15' suaus.
Ara la idea és que la setmana que ve sigui suaveta, que diumenge tinc la mitja de Granollers. A veure si tots aquests entrenaments i bones sensacions es materialitzen en una bona competició i un resultat una mica decent.

2011-01-27T14:08:00.000+01:00

Després del duatló de dissabte estic enllaçant uns entrenaments prou bons. Diumenge vam baixar fns al poble de Garraf amb l'Albert. A estones rodant fort i sobretot agafant noves sensacions sobre la bici. La tornada va ser pastosa, amb molt de vent. Uns 112 més a les cames. A la tarda, un rodatge suau d'uns 45 amb l'Alberto.
Dilluns un intent de fer peses. Estava el gimnàs a tope, vaig fer quatre tonteries i cap a casa. Dimarts al vespre van sortir uns prou bons 4 x 2000m al Castell recuperant 1'30". Amb el fred que fotia, sense una ànima al carrer, sol... feia molta mandra, però en acabat un està satisfet. Curtiment físic i psiològic.
Ahir pretenia fer 1h30-1h45 de rodillu, però duia mitja hora i ja n'estava fart. Tot i recuperar l'etapa del Tour 2010 amb final a Ax 3 Domaine, no hi havia manera. Així que no se'm va acudir altra cosa que fer unes transicions. Així doncs la cosa va quedar en: 45' rodillu - 10' a peu - 10' rodillu - 10' a peu - 5' rodillu.

Foto del senyor Google quan li peguntes per "rodillo transició". Això de portar el "rodillo" a la pista ja és un estat avançat de malaltia duatlètica. Ai... si tinguéssim una pista d'atletisme!

En total doncs, 1h20. Els primers 45' força tranquils, amb alguna apretada curta per fer-ho entretingut i prou. A peu, a 4 clavats. Ni massa suau ni massa fort, la mida justa. Sense fer-ho expressament vaig fer una volta de 2.5 cada vegada. Els 10' del mig sí que van ser forts i els últims 5 ben suaus per estirar les cames. No sé si em servirà d'alguna cosa o no, però també vaig acabar satisfet.
Avui encara no sé què faré, ja ho aniré pensant aquesta tarda.
Apa doncs, a combatre el fred i la mandra i a entrenar. Una abraçada a tothom i a cuidar-se molt.

Duatló de Granollers-Circuit de Catalunya (22/01/2010)

2011-01-22T18:21:00.001+01:00

Aquesta tarda teníem la primera cita duatlonera del calendar català. Primera edició d'aquesta prova, cel·lebrada al circuit de Catalunya a Montmeló. Quina gran iniciativa! Tot i no ser un amant del motor, és realment força espectacular córrer i pedalar pel circuit. Canvia força la percepció dels desnivells quan el fas a peu o en bici o quan mires una cursa de F1 per la televisió. I és que aquesta enganya, que el circuit de pla no en té res.

La prova consistia en una volta a peu, 4 en bici i una altra a peu retallant per les vies d'assistència. Per acabar completant les distàncies de 5-19-2,5. Com és habitual en aquest tipus de proves, sortida "marica l'últim". De seguida es van creant grupets i ja es poden anar intuint el que seran els grups de la bici. Es corre molt de pressa i les inclinacions del circuit s'enganxen força a les cames. Cap al 4 em desenganxo una mica del grup i entro a boxes tot sol. Transició prou ràpida i puc enganxar amb un grupet, però de seguida se'n van. És desesperant! Per molt que ho dono tot per contactar... no hi ha manera! Primera volta sol, fins que em passen 2 que van forts i puc agafar roda. El grup que se m'havia escapat es va trencant a poc a poc i anem recollint cadàvers, que es van enganxant. Els 2 que tiren es ratllen una mica perquè ningú no els dóna relleus i comencen a cridar. No ho entenc, si no els agrada que es dediquin a fer competicions sense drafting. Si es pot fer, es fa. Però em toca una mica l'orgull i dono algun relleu. Curtet, això sí. L'última volta és un intent per part de tots els membres del grup d'entrar sol a la transició, pals a tort i a dret. Recta de boxes i deixem la bici.
Transció lentota, molt accelerat. Com sempre, surto a córrer amb ganes de menjar-me el món i de retallar posicions. No n'he perdut gaires sobre la bici i 2'5 quilòmetres tampoc no donen per gaire, però s'ha d'intentar recuperar. Doncs res, no dec dur ni 700m que un flato molt intens al costat dret m'impedeix córrer com Déu mana. Afluixo, respiro fons... no hi ha manera. Com dóna pel sac! Anar fent, trotant molt suau ment fins a meta, que si apujo el ritme augmenta el dolor i he de caminar.
Malgrat la merda de l'últim segment, m'ha agradat i dins de l'agonia d'una prova així he gaudit molt. Si alguna cosa he après després de temps pressionant-me excessivament és a veure les coses positivament. Evidentment que no m'agrada tenir flato, no poder córrer bé i fer gairebé 1h8' quan crec que podia haver fet al voltant de l'1h1'. Però puc encegar-me en això o aprendre'n, mirar què ha passat, com es pot millorar i veure-ho com un entrenament de puta mare.
També m'agrada veure que he aconseguit fer uns parcials més "uniformes" entre el primer córrer i la bici.

Els quatre números d'avui:
17'59" (29)
33'23 (42) Transicons incloses en aquest parcial.
16'27" (256)
El 116 amb 1h07'49".

N'anirem aprenent i ens anirem fotent més forts. A córrer i a pedalar. Camí de Sueca... anar-hi anant!

Unes quantes imatges, extretes del web del duatló i fetes per en Marc Rius

Començant el primer córrer. He de millorar la tècnica!

Tirant del grupet.

Fent marxa atlètica. hehehe

S'acosta l'última transició i s'accentuen els pals i les hostilitats.

Recuperant una mica rere els dos gran "rodadors" del grup.

Oooooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2011-01-21T21:46:00.000+01:00

2011-01-16T09:52:00.000+01:00

Ahir vam fer la primera trobada per pedalar plegats una bona colla de Tribanda. Vam quedar a Sant Feliu per fer una volta plegats cap a Begues. Amb l'Alberto sortim des d'Esparreguera. Molt tranquil·lament i fent la petar en tot moment baixem cap allà baix. Just abans d'arribar on havíem quedat, "llantassu", no veig un forat de clavegueram i punxada a la roda de darrere. Comencem bé. Ens trobem amb la resta, mitja volta cap a Sant Vicenç i direcció Gavà. Com si dalt la rotonda de Begues hi hagués una meta volant, és començar a enfilar el port i el Barrachina comença a tirar molt fort. Com no podia ser d'una altra manera, Alberto i jo mateix darrere i "marica l'últim fins dalt". Ens reagrupem i baixem per l'altra banda. Carretera desconeguda per mi i que em va encantar, molt maca. Un cop a Avinyó, comencem a pujar l'Ordal fins al trencall dels Casots. Baixada ràpida cap a Sant Sadurní i cap a Gelida. Duem ritmes diferents i l'Alberto i jo anem tirant. Arribant a Martorell creuem la barrera dels 100 i sembla que tots dos anem de conya. Ara, és entrar a les carpes amb aquest aire tant característic i començar a defallir una mica. Tot el dia dient que s'havia d'acabar a l'Aeri. Arribem a Olesa i ens ho plantegem, que ja anem tovets. Jo no ho acabo de veure del tot clar, l'Alberto sí. Comenta que aquests últims quilòmetres són els que curteixen. Doncs si ha de ser així... Ens partim una mandarina i amunt. Comencem a pujar plegats, però a poc a poc em va deixant. Es venja de la pujada a Begues i em deixa de mala manera! Empat: 1-1.

Un cop dalt, tots dos molt contents amb la volteta. Ja tot és baixada fins a casa. A menjar com Déu mana, que hi havia una fam...
Genial pedalar. I encara millor podent-ho compartir amb altre gent.

2011-01-09T13:24:00.002+01:00

Cap de setmana sobre dues rodes. Ahir una bonica ruta pujant el coll d'Estenalles per Rocafort i Mura. Genial. Quin dia més preciós que feia.
I quin entorn! Baixada per Matadepera i Terrassa, carpes i cap a casa.
Amb les cames tovetes de moure ferro el vespre anterior, però gaudint molt de l'escapada.

Avui, altra vegada a pedalar. Aquesta vegada amb la companyia del Barrachina. Avui sí que s'ha notat la càrrega d'aquesta setmana, molt tou de cames, sense força. Tot i això, hem anat a pujar a Begues i mitja volta cap a Esparreguera. L'he fet anar esperant, però avui no donava mes de si. De tornada, aire molt emprenyador, per no trencar amb la rutina. Buscant alternatives a les carpes, hem tirat per dins de Martorell fins al psiquiàtric, SEAT, Abrera i cap a casa. No està malament.
Així doncs, la setmana ha quedat així: 2 dies de cursa a peu (uns 25); 3 de bici de carretera (uns 300); 1 de rodet (1h30') i 1 de peses.

Anar-hi anant!

2011-01-06T18:48:00.000+01:00

Avui, sortida llargueta amb bici. Pajara inclosa. He sortit tardet, no tenia pensat allargar tant, només m'he endut un plàtan i ho he pagat de valent de Pallejà cap a casa. El Congost semblava el Tourmalet i les Carpes no s'acabaven mai. Volia arribar a casa ràpid i m'he fotut per l'autovia nova perquè m'ha semblat que aniria més per feina.

Tret d'això molt content amb la ruta. Planeta, travessant gran part de l'àrea metropolitana fins al petit poble del Garraf. I mitja volta. Havent de pedalar molt, gairebé sense descans, però anar fent sense presses. Gaudint especialment dels trams de carretera enmig dels horts del Parc Agrari del Baix Llobregat. M'ha semblat curiós trobar-me el Cantenys per allà baix, coïncidències. Vent molt molest, que ha acabat fastiguejant una mica. Molts semàfors i rotondes, però ja sabia on em fotia. Malgrat els cotxes, és maco rodar de pressa per l'autovia de Castelldefels. Algun dia allargaré fins a Sitges per fer tota la carretera de les costes, que és molt maca, però per avui, ja n'hi havia prou. Trencant la barrera de les tres xifres per primera vegada aquesta temporada. Segons el Bike Route Toaster, 111 quilòmetres. Poc menys de 4h.
Cada dia m'agrada més pedalar.
Demà tinc pensat córrer una mica i anar a fer força al gimnàs. I el cap de setmana, seguir amb la tònica de "dia festiu: bici de carretera". Però ja s'anirà veient.

I un petit repàs dels altres entrenus d'aquesta setmana:
Dilluns va ser una barreja de collita pròpia, però que crec que em va sentar prou bé.
30' rodant suau i 6 pujades al carrer Paraires (la Creu), recuperant la baixada.Aproximadament 370 metres cada pujada, amb un pendent progressiu que en l'últim tram puja de valent. I ja amb les cames tovetes i havent recuperat 2' al trot suau, 4 de 500m rec.1' en pla. Allà mateix, a la "volta del Castell". 15' suaus per estirar les cames i cap a casa, cansat i satisfet.
Dimarts, 1h30' de rodillu mirant l'últim Barça-Madrid de bàsquet. Em van quedar uns minuts per veure'l sencer, però ja estava fart de suar i de pedalar dins de casa. És tan avorrit...

Sant Silvestre Vilanova del Camí (31/12/2010)

2011-01-01T18:28:00.001+01:00

Després d'aconseguir fer festa divendres a la tarda, vaig tenir la sort de poder gaudir corrent una de les moltes curses de Sant Silvestre que es fan arreu. Si normalment baixava a Barcelona, aquesta vegada em vaig animar a córrer la de Vilanova del Camí. Tot fugint de la massificació de la gran ciutat, en un ambient molt popular i agradable. La sortida es donava a les sis de la tarda. Per davanat ens esperaven 5 quilòmetres força planers pels carrers de Vilanova. Puc sortir força endavant, important en una cursa tant curteta. Se surt molt i molt ràpid. Passat els primers 1000-2000 metres la cosa ja s'estira del tot. Aquí és quan em passa mon germà, va fortot. De seguida em guanya uns metres i intento prendre'm aquesta distància com a referència. Els quilòmetres no estan marcats i prenc de referència el temps del rellotge. Fem un tomb a la zona esportiva de Can Titó, que serveix per veure com està la situació. Un cop superada l'única pujada forta de tota la cursa, anem encarant ja la recta final. Intento aprofitar la pujada per apretar una mica i intentar enganxar els de davant, però les forces ja van ben justes i l'últim quilòmetre vaig mort. Al final, 17'30". A 3'30"/km, clavats. El temps no és que sigui res de l'altre món, però en el context actual d'entrenament n'estic prou satisfet.

Molt content també per mon germà, que va acabar uns quants llocs per davant meu. Calculem que amb 17' i pocs segons. Per no entrenar corrent... no es pot pas queixar!
Així doncs, vam acabar l'any corrent en bona companyia. Comença el 2011 amb ganes de continuar corrent i pedalant força, gaudint de l'esport i dels reptes que ens esperen.

Pel que fa als entrenaments d'aquesta setmana:
- dilluns: 40' de rodillu + peses
- dimarts: 1h15' de rodillu amb apretades de diferent durada
- dijous: 1h5' de rodillu amb 30' fortets entremig + peses
- divendres: Sant Silvestre Vilanova Camí (5km-17'30")
- avui: 1h10 córrer
Demà bici de carretera. Hem quedat a les 8 al Calbet. Si algú s'hi anima.

2010-12-23T20:03:00.000+01:00

En l'última entrada deia que ja era hora d'anar-se posant les piles i el que duem de setmana ha anat prou bé. Dilluns 40' de rodillu i una bona sessió de força al gimnàs. Dimarts, després de dubtar si sortir o no per la pluja... uns 13 quilòmetres a peu pel monte esparreguerí. De casa cap a can Roca i can Rubió, pujada fins dalt el Capbot de Rubió per enllaçar amb l'italià, forn de calç, Collbató i cap a casa pel camí veïnal.
Ahir rodillu altra vegada. 65' amb diverses apretades. El just i necessari per acabar amb les cames tovetes. Avui ja veurem què fem, que encara tinc els meus dubtes. Demà a la tarda he quedat amb el Dani per córrer.
I el cap de setmana... a pedalar! El que tinc al cap és fer una volta de 70-80 dissabte i una de més llargueta diumenge.

Avui ja he fet la inscripció al Duatló de Sueca. No hi ha marxa enrere. Queden moltes setmanes, però és que ja fa temps que em fa tanta il·lusió. Ara tot és qüestió d'anar-hi fotent quilòmetres i ganes, que d'això no en falten.
De Tribanda sembla que no s'hi anima ningú, però el Dani està a punt de ser enredat, que no ha costat gaire.
Si algú més s'hi engresca... ho llanço a l'aire!

Amb aquesta ja m'he inscrit a totes les competicions que tinc ganes de fer fins al mes d'abril. Potser en surt alguna altra, però hauré d'aprofitar els caps de setmana per fer bici i estic amb ganes de prepar mínimament tot això, que no és poc, i no posar-me un dorsal cada setmana.
A més a més, econòmicament parlant... 19 del duatló de Granollers, 50 de la marató, 55 de Sueca, 20 i picu de la mitja de Granollers.
Una pasta!

Parlant de gastar calés. Tinc pendent una nova adquisió per la bici. Després de decidir-me a firar-me'n uns i de mirar diferents models i marques, la setmana passada vaig demanar aquests al Santi. Si hi ha sort, demà ja els tindrà. I si no, la setmana vinent. Amb ganes de muntar-los i d'anar-li agafant una mica el rotllo a la posició. Tot i que són curts i la posició no és tant agressiva com en els de llarga distància. Espero que em vagin bé.

Per acabar, una curiositat. El meu temps a la marató de Donosti tenia premi. Poc, però... 25524.

Aniria essent hora d'entrenar com Déu mana...

2010-12-19T10:03:00.000+01:00

A poc a poc em vaig aclarint i configurant una mica el que m'agradaria que fos el calendari de competicions a mitjà-llarg termini. Cada vegada hi ha més coses que motiven molt, però no es pot pas fer tot. Com ja vaig començar a fer l'any passat, intentaré compaginar proves de ruta, muntanya, duatló de carretera i alguna cosa de triatló. El que m'agradaria fer i pel que tinc ganes d'entrenar una mica amb cara i ulls és el següent.

6 de febrer: Mitja marató de Granollers
6 de març: Marató de Barcelona
2 d'abril : Duatló de llarga distància de Sueca (País Valencià)
8 de maig: Cursa de l'Alba
18 de juny: Triatló de Balaguer

A més a més, segur que m'acabaré posant d'altres dorsals en duatlons curtets i en alguna altra mitja prèvia a la marató.
Entre setmana no puc sortir mai a pedalar, aprofitaré per fer quilòmetres a peu i algun dia de rodillu.
I el cap de setmana aprofitar per pedalar fort, que em convé i a Sueca en són 10-80-20.

2010-12-12T17:01:00.000+01:00

Aquest matí, sortida maca amb bici de carretera acompanyat pel Barrrachina i l'Alberto.

Per tot just començar altra vegada a agafar la bici, prou bones sensacions, tot i que m'he enfonsat del tot pujant el coll del Bruc. Mort. La resta, prou bé. A estones rodant suau, d'altres apretant una mica i altres patint més del compte. He gaudit molt tant de la bici, com de la companyia i de l'entorn.
Impressionant l'Alberto. Una bèstia. Primera vegada que sortia amb ell i m'ha deixat bocabadat. Com puja.
Ens han sortit uns 86 quilòmetres i 1400m de desnivell positiu. Volta molt trencacames. Content.

2010-12-08T15:12:00.002+01:00

La grata experiència per terres basques va deixar empremta maratoniana.
Amb ganes d'esprémer una mica més. Gairebé 3 mesos per fer quilòmetres i més quilòmetres.

Marató Donostia (28/11/2010)

2010-11-29T20:20:00.000+01:00

Dissabte al matí ens llevem, esmorzem i, sense presses, agafem la furgo direcció Donostia, al voltant de les deu del matí. No tenim ganes de pagar peatge, així que autovia fins a Lleida i després anar fent, ara autovia ara carretereta. Huesca, Iruña, Donosti. Em fa gràcia passar per Liédena, poblet que m'hauria passat totalment desaparcebut de no ser per en Zugasti i el seu bloc. Una anècdota més. Un cop a Donosti, donem uns quants tombs per trobar l'hostal i cap a buscar el dorsal. "Fira del corredor" força decepcionant, molt poc ambient, poquíssims estands. No ho sé, m'esperava més. Recullo el dorsal, un trist tros de formatge i una ampolla de vi de mig litre. Si vols samarreta, l'has de comprar. Ho trobo força penós, però no hi dono més importància i desitjo que realment estiguin a l'alçada de les circumstàncies en l'organització de la marató en si, que no deixa de ser el més important.
Tarda voltant pel cas antic, fent unes birres i "pintxos" i cap a l'hostal. Fem unes pizzes a l'hostal mateix i a dormir d'horeta, que estem cansats del viatge i l'endemà s'ha de córrer molt.
7h00. Sona el despertador. No tinc gens de gana, però m'obligo a menjar un parell d'entrepans de formatge i suc de taronja. Estic nerviós, però tranquil. Nerviós per la incertesa de com anirà tot plegat, però tranquil perquè no hi ha res que em pressioni. He pogut dormir tota la nit i continuaria dormint si pogués. Faig mandres fins a les 8, quan anem cap a la sortida. Em trobo amb els companys de Tribanda per fer la foto de rigor. Queda mitja horeta per la sortida quan engego el mòbil per veure quina hora és i em trobo amb uns quants missatges d'ànims. No m'ho esperava ges ni mica. M'encanta, m'alegra enormement veure que hi ha gent pendent de la meva marató i em vénen unes ganes boges de córrer. Moltes gràcies!
Troto una mica amb el Xavi de Tribanda i ens col·loquem a la sortida. Ens desitgem molta sort i me'n vaig un pèl més endavant. Compte enrere en una pantalla gegant i... sortida! Això ja ha arrancat!
Seguint els savis consells del Joya i el Barrachina, la intenció és passar la mitja en 1h30' i després si es pot pitjar l'accelarador doncs anar fent. Els primers quilòmetres costa molt agafar el ritme i no es pot córrer gens a gust. Molts trams en obres, cons al mig del carrer, bancs... molts obstacles que fan que hi hagi uns canvis de ritme bruscs. En un moment de ràbia agafo un con i el llanço a l'altre punta del carrer. Recorregut molt estret per engolir tanta gent en aquests primers quilòmetres. A més a més, anar a prop de la llebre de 3h fa que encara s'acumuli més gent de cop. Una autèntica bogeria, em salto el primer avituallament perquè ni el veig. Més tard, ja ens anem passant l'avituallament entre corredors perquè és impossible que en pugui agafar tothom.
Recorregut a 3 voltes, una de curta i 2 de llargues, la qual cosa fa que hi hagi molta gent animant en gairebé els 42 quilòmetres. La gran sorpresa de la primera volta és que passem pel parc de bombers i m'anima veure tota la colla a fora animant, els camions al carrer fotent sirenassus... Van passant els quilòmetres i vaig fent una mica la goma amb el grup de les 3h. Ara un pèl més endavant, ara enmig, ara em deixen i se'n van uns metres... Duc rellotge, però només el miro cada 5 quilòmetres, no vull estar pendent d'ell en tot moment, però sí que em va bé d'anar tenint referències. Al pas per la mitja marató no em trobo del tot còmode i penso "ara n'has de fer una altra...", però m'enganxo a uns corredors que se'n van una mica i aguanto molt bé fins al 25, on començo a trobar-me sorprenentment bé, molt millor que al 10 o al 15. Continuo, una mica temerós de què passarà a partir del 30. Amb el record de l'estrepitosa punxada al Fòrum de la marató de Barcelona 2007 encara molt present. Aquí és quan comencen els quilòmetres que més he gaudit de totes les maratons que he corregut. A l'avituallament del 30 em prenc un PowerGel. No sé si realment em va fer efecte, si va ser psicològic o casualitat però em va transformar. Brutal la sensació de començar a passar corredors i més corredors, de sentir-me molt còmode, de saber que anava fort, ... genial, indescriptible. M'acompanya un tal Oier, que se m'enganxa darrere com pot i amb el qual compartiré aquests últims 12 quilòmetres de la marató. Sé que he d'anar amb ell, tothom el coneix i l'anima i això també m'esperona molt a mi. Entrem per última vegada al tram més lleig del recorregut. No vull afluixar, però em fa por punxar, que encara n'hi ha per una estona. Passat el 35, passem un grup gran però continuem endavant, llançats. Tornem a entrar a la zona de la platja, ja ben plena de públic. Altra vegada al carrer del parc de bombers, on també hi ha la Mireia. Impressionant. La Mireia m'anima, això ja està a tocar i la marató ja no em derrotarà. No, aquesta vegada no. Del 35 al 40 és el parcial més ràpid de tota la marató a 4, llançadíssims i a menjar-nos el món. Però les forces no són eternes i els 2 últims quilòmetres es fan llargs i afluixem un pèl. Entrada a l'estadi d'Anoeta per encarar els 195 metres finals, gaudint de l'últim tram de la marató. I és que aquesta vegada, ni mur, ni "hombre del mazo" ni res. Creuo la línia de meta amb un somriure d'orella a orella, satisfet.
Prenc la manta tèrmica per no refredar-me. Reposo una mica. Estic content, però un cop paro em trobo ben fet pols. Halo i bec una mica, m'abrigo i em vaig recuperant.

Una gran experiència. Des del 2007 que no volia saber res de maratons d'asfalt. Ahir, a Donosti, vaig descobrir la cara més amable de la marató, que fins ara m'era desconeguda. Content perquè sense cap preparació específica no m'esperava acabar ni amb aquest temps ni amb aquestes sensacions. Content perquè ara sí que em sento realment capacitat per, algun dia, preparar una marató a consciència (a 4, a 4, a 4....) . Content per haver millorat en 15' la meva marca en marató. Content per passar un cap de setmana a Donosti.
Content. Avui ha sonat el despertador a les 7 com sempre, hem sortit a "repartir felicitat" amb el camió Heineken. Les cames feien més mal que altres dies i no tenia forces, però duia un gran somriure, i és que no es corre una marató cada dia...

2h55'22"

2010-11-28T20:47:00.002+01:00

Demà crònica.
De moment, quatre números.

Km 0-5: 21'08" (4'13"/km)
Km 5-10: 20'42" (4'08"/km)
Km 10-20: 42'34" (4'15"/km)
Km 20-25: 20'46" (4'09"/km)
Km 25-30: 20'36" (4'07"/km)
Km 30-35: 20'26" (4'05"/km)
Km 35-40: 20'02" (4'/km)
Km 40-42,195: 9'05" (4'08"/km)

1a mitja: 1h29'31" (4'14"/km)
2a mitja: 1h25'51" (4'04"/km)

2010-11-26T13:53:00.001+01:00

Tot a punt!
48 hores i si Déu vol ja haurem completat els 42195 metres pels carrers de Donosti en la 33a edició d'aquesta marató.
Córrer amb cap, però tant de pressa com es pugui.
Gaudir de l'ambientàs que trobarem pels carrers de Donosti.
A veure si el temps en respecta. I el més important: que cames, cor i cap no ens donin pel sac.

Que sigui el que hagi de ser.
Jo ja estic a punt per marxar demà al matí. Em fot respecte, però tinc moltes ganes de córrer.

Mitja marató Ripoll (21/11/2010)

2010-11-22T13:58:00.001+01:00

4a setmana consecutiva amb un dorsal al pit. Si bé la setmana passada no vaig córrer a tope, aquesta vegada sí que tenia ganes d'esprémer la màquina. De fet, vaig decidir de pujar a córrer a Ripoll divendres al migdia. Amb el temps just de trucar a l'Ajuntament de Ripoll perquè m'inscriguissin i demanar que em deixessin pagar-ho el mateix dia.
Una mica amb la incertesa de si em passarà molta factura diumenge que ve a Donosti, però... carpe diem. Ahir era ahir i diumenge que ve que sigui el que hagi de ser. En contra del que recomanaria qualsevol entrendador o llibre de preparació física i entrenament, però...

Primera vegada que participava en aquesta prova. M'ha encantat. Recorregut maco en un entorn preciós. Sortida de Ripoll per anar enfilant a poc a poc cap a Sant Joan de les Abadesses, petit bucle dins el poble i mitja volta. L'anada amb tendència a pujar, amb alguna rampa aïllada fortota, però sense ser excessivament dur. El perfil no és gens pla, però es podia córrer molt.
Com està essent habitual en les últimes competicions, corro sense rellotge. Ja de sortida, prenc l'Amand com a referència. Al quilòmetre 2 ja s'ha fet un grupet molt maco i compacte. Aproximadament al 9 m'avanço una mica del grup juntament amb un altre corredor, però va més fort que jo i deixo marxar-lo. Havent fet el tomb a Sant Joan em torna a atrapar el grup de l'Amand. Sé que m'he d'enganxar allà com sigui. Baixem molt ràpid. Tinc la sensació d'estar corrent molt. Al 15 pregunto quan duem i em diuen que 58'11. Tenia la sensació que anàvem més ràpid, veig difícil baixar d'1h20' i psicològicament m'enfonso una mica, però s'ha de continuar al grup que sol no arribaré enlloc.
A falta de 2 quilòmetres es trenca el grup i comencen les hostilitats. Se'n van l'Amand i un del Canovelles, però ja vaig justet i no els puc seguir. Al final entrem 10 corredors (del 12è al 21è llocs) en només 33".

Jo acabo amb 1h20'40", el 18è i 5è de la categoria 21-30 anys.
Satisfet. Tant pel resultat com per les sensacions. Mentre corríem tenia la sensació que podríem baixar d'1h20'. M'hauria agradat, però no em queixo pas. No deixa de ser una de les meves millors marques en mitja marató.

Setmana passada que ha servit per recuperar la natació que la tenia del tot oblidada amb tres dies (1,5-1'7-1,8). Dissabte a la tarda vaig sortir a estirar les cames amb bici (Vacarisses i l'Aeri) i la resta de dies he corregut.
Aquesta setmana no tinc intenció de fer gaire cosa, per recuperar-me de l'esforç d'ahir i intentar arribar a diumenege amb moltes ganes de córrer. Com a molt nedar un parell de dies i córrer 30-40' uns altres dos dies. Ja es veurà.

2010-11-14T14:26:00.000+01:00

Setmana clarament diferenciada en dues parts: de dilluns a dimecres i de dijous a diumenge. Primers tres dies recuperant-me de les agulletes que em deixà de record la Montserrat Nord. En tres dies només 700m d'aigua i uns 8 quilòmetres trotant ben suau.
Dijous ja va ser una altra història, recuperat i amb moltes ganes vam rodar una hora a bon ritme i amb bones sensacions. Divendres vaig inventar-me una mica de fartlek al cementiri amb 3 tongades de 2 voltes ràpid-1 volta normal. Ahir al matí unes bones peses al gimnàs i a la tarda vaig treure a passejar la bici, que la pobra ja estava morta de fàstic. Un parell d'horetes. Apurant al màxim les hores de sol. Més ben dit, se'm va fer fosc.Gaudint molt de la posta de sol pujant a can Massana: Montserrat ben bé davant, Sant Llorenç del Munt a mà esquerra i girant el cap contínuament per contemplar el Prineu al fons. Un autèntic goig.
Avui m'he acostat a Castellbisbal, on s'hi disputava la 15a edició de la mitja marató. Probablement sigui una de les mitges d'asfalt més dures de Catalunya, però té el seu encant. Sense la intenció de córrer-la a tope i tornar a perdre 3 dies per recuperar-me'n. Amb ganes d'allargar-ho una mica, pensant en Donosti.

He fet uns 4-5 quilòmetres abans, que han quedat prou sincronitzats; el temps just de deixar el jersei al cotxe, posar-me a la sortida i... pum! He corregut sense rellotge, per sensacions. L'única referència que he tingut ha estat el pas pel quilòmetre 10, en 41'. Sense donar-ho tot en cap moment, més ràpid del que hauria anat rodant tot sol, evidentment, però a un ritme prou còmode. De fet, aeròbicament comodíssim, però amb les cames carregadotes d'ahir. El temps de la mitja ha estat de 1h30' i pocs segons. Ja era això, content. He fet un beure ràpid i he rodat un parell o tres de quilòmetres més per arrodonir-ho del tot. En total, uns 27-28 quilòmetres, ja està bé.

2010-11-13T19:00:00.003+01:00

2010-11-11T20:40:00.001+01:00

5a Montserrat Nord (07/11/2010)

2010-11-07T20:14:00.002+01:00

Genial. Espectacular.
Recorregut preciós.

He patit més del compte en els primers quilòmetres de pista.
M'ha encantat pujar la canal. Vertical i tècnica com ella sola. El gran encant d'aquesta cursa.
Sostre de Montserrat, Sant Jeroni. Hi he pujat infinitat de vegades, però ara feia dies que no m'hi arribava. Sempre val la pena. Avui no m'hi he estat ni 2", però m'ha agradat pujar-hi.
Un cop dalt, només quedava donar-ho tot a la baixada. Baixada al límit, recuperant, però menys del que m'hauria agradat.
L'he gaudida molt. Sense pressió, conscient de no estar en el millor moment. Però ha anat prou bé i estic content.
Al final han estat 2h09'25" per completar els 22 quilòmetres i 1100m de desnivell positiu. Lluny de l'1h52' de l'Aurell (1r), però allò és una altra divisió.

Cursa que en relativament poques edicions s'ha fet un lloc al calendari, prova d'això és el nivellet que hi havia avui a Monistrol.

Cursa molt recomanable. Tenia un mal record de l'edició de fa dos anys, però avui m'ha canviat totalment la concepció d'aquesta gran prova. Ben segur que hi tornarem.

2h

2010-10-31T18:56:00.000+01:00

Per tancar una setmana molt maca, m'havia proposat fer una tirada de dues hores per terreny planer.
Més que res, per fer alguna correguda llarga abans d'anar a Donosti. Com que per Esparreguera i rodalies és gairebé impossible trobar un lloc relativament pla, he baixat a Martorell per córrer pel costat del Llobregat.
Llobregat avall fins veure 1h00' al rellotge i mitja volta. He arribat a l'alçada de Sant Vicenç dels Horts. Sensacions pèssimes de cames, no anaven. Suposo que ressentides d'ahir a la tarda. Aeròbicament però, molt bé i amb ganes de més gresca. Però la putada grossa han estat molts problemes de panxa. He parat 4 o 5 vegades a buidar! En total han sortit aproximadament 26 quilòmetres en 2h01'.
Sí que es veritat que és un lloc força pla i de terra, però no m'acaba de convèncer per entrenar-hi sovint.
Hi ha força impediments (obres, gossos, de cop i volta es perd el camí...) que tampoc no et deixen dur un ritme del tot uniforme. També hi bufa força vent i la tornada, cansat, amb terreny desfavorable i vent en contra... es fa dureta. I el més important, és avorridíssim! De totes maneres, a poc a poc ho van arreglant. A favor, els pals aquests del camí de Sant Jaume que han posat a tot arreu. Allà també n'hi ha i més o menys saps quants quilòmetres portes. També a favor, la gran quantitat d'ocellots que hi ha. Jo no els conec i no els sé distingir, però n'he vist uns quants de diferents espècies.
No és per anar-hi cada dia, però és el recurs per fer tirades planeres a prop de casa.

1a Collbatonina (30/10/2010)

2010-10-31T13:42:00.004+01:00

Ahir a la tarda es va disputar la primera edició d'aquesta cursa a Collbató. Recorregut mixt de terra i asfalt pels carrers de Collbató i per la zona de la Vinya Nova. Amb una mica de mandra, a les cinc quedem amb el Plans i pugem plegats. Moltes cares conegudes; retrobant gent que feia temps que no veia; xerrant una mica amb un i amb l'altre. Ens canviem i escalfem, Plans, Barrachina i jo mateix. Ja gairebé tenim el Plans fitxat per Tribanda!
Cap a la sortida i... marica l'últim! Sortida en forta pujada pel carrer del parc de bombers per fer un petit bucle i tornar a agafar l'avinguda en sentit contrari al de sortida. Aquí és quan, juntament amb un parell o tres de corredors més, em despenjo del grup capdavanter. No era el meu ritme. Em vaig mantenint fins aproximadament al quilòmetre 5 on el flatu em fa afluixar molt el ritme. Ja hi som! Em passen un parell de corredors i m'obligo a aguantar amb ells. Tot concentrat, el flatu se'n va i ja arribant a la Vinya Nova puc tornar a córrer fort. D'aquí a meta intentant que no em passés un que em trepitjava els talons en tot moment.

Cursa maca i ben organitzada. Si es torna a fer, m'agradarà tornar-hi.
Com era previsible, guanyada pel senyor Granadero amb 34'42" (i ben segur que anava a mig gas). Un servidor va acabar l'11è amb 37'13" i 3r M2. L'apretada final i els 2" de diferència respecte el 12è van servir per tancar el podi en aquesta categoria. Tot i això, no hi comptava i vaig marxar abans que donessin els premis. Era al Mercadona quan em va trucar l'Ivan i m'ho va dir. Llàstima, sempre fa il·lusió pujar a un podi.

Sensació de no saber-me esprémer del tot en aquest tipus de curses. Pot semblar una mica estrany, però crec que hauria pogut fer 1-2 quilòmetres més a aquest ritme, però no els 10 més ràpid. He d'aprendre a patir i "agonitzar". De totes maneres, prou content.
La setmana que ve, Montserrat Nord. Una cursa amb un estil totalment diferent. A veure com se'ns dóna.

2010-10-28T13:15:00.003+02:00

2010-10-24T09:18:00.000+02:00

L'última va ser el març de 2007 a Barcelona. Ho vaig passar fatal i no tinc gaire bon record de la marató d'asfalt, però ja fa temps que tinc el cuquet de tornar-ne a fer una altra.
He sentit parlar molt bé d'aquesta prova, Euskadi sempre té el seu encant, conec gent que hi va... Després de donar-hi moltes voltes i abans que apugéssin el preu de la inscripció, m'he decidit a inscriure-m'hi.
Serà diferent a la del 2007 a Barcelona. Llavors l'havia preparada a consciència, amb molts quilòmetres a les cames i molta il·lusió. I no va sortir bé, però la marató ja és això. Donosti serà una cursa més. Des del respecte que imposen els 42 quilòmetres i la paraula "marató" per si sola, però sense cap pretensió. A favor, gairebé 3 anys més corrent per aquests móns de Déu.

2010-10-18T20:29:00.001+02:00

Fa dies que no escric res per aquí. La veritat és que vaig fent. Al meu aire, sense obsessionar-m'hi gaire però intentant anar corrent i pedalant. Com veieu, l'aigua l'he deixada totalment de banda. I és que des del triatló de Banyoles de principis de setembre he nedat només 400m. I n'hi ganes de fer-ho.
Ara mateix sobretot entreno corrent. Moltes i moltes voltes al circuit del cementiri. Algun dia he pujat a córrer una mica ràpid a la volta de 700m de Collbató, també he anat tastant una mica el Castell... però sobretot rodant. El dia s'escurça i sortir amb bici entre setmana és complicat, per no dir impossibe. Per tant he tret la pols al rodillu i ja hi han caigut un parell o tres de sessions.

Dissabte va sortir una sortida maca en bici, per algunes carreteres desconegudes fins llavors. Vaig tirar cap a Igualada per Piera. D'Igualada, enfilo cap a les Maioles i el parc eòlic de Rubió. Carretera molt tranquil·la i maca. Es careneja una mica ben bé per sota els molins de vent, per baixar a Rubió i tirar avall cap a Jorba, ja per carretera més transitada. Un cop a Igualada, per acabar-ho de fer maco, pujada al coll del Bruc i cap a casa altra vegada. Un 95 quilòmetres i uns quants metres de desnivell positiu, sense presses i gaudint molt. Vaig acabar molt satisfet . Feia temps que no feia una volta d'aquestes amb bici.
Hauré d'aprofitar els caps de setmana per fer molta bici.

Això tot just comença a arrencar. Divendres tenim sopar Tribanda, per veure si fem alguna cosa com a equip, quines idees té cadascú... a mi em volten especialment pel cap un parell de propostes a llarg termini. Ja s'anirà veient, a veure què surt.

Travessa en BTT Sant Joan Despí - Montserrat

2010-10-04T14:29:00.001+02:00

Ahir vam fer aquesta travessa per muntanya amb el Plans, i uns quants centenars de persones més.
En ma vida no havia fet mai tants quilòmetres en BTT, però em venia molt de gust participar-hi i és que acabar a Montserrat sempre té el seu encant.
Sortida a les 8 del matí de Sant Joan Despí. Sortim de darrere de tot. Hi ha molta gent, però els primers quilòmetres planers pel costat del Llobregat serveixen perquè la cosa es vagi estirant a poc a poc. Quilòmetres que serveixen per escalfar, agafar el truquillo als pedals automàtics i anar-se despertant, que hem matinat molt. A Castellbisbal, ja comencem a agafar pistes i senders més muntanyerus fins a Ullastrell. Un bon tros asfaltat per urbanitzacions fins a creuar la carretera d'Olesa a Vacarisses. Comença el que per mi va ser el tram més maco, pujant fins a Can Puigventós amb unes vistes de Montserrat emboirada brutals i gaudint de la Creu de Saba en tot moment. Baixada ràpida fins a Olesa i cap a la Puda. De la Puda a Monistrol altra vegada pel costat del Llobregat. Amb ganes d'apretar una mica, aprofito tot aquest tram planer i de bon rodar per fer un punt d'intensitat. I enfilem la pujada final fins a Santa Cecília, que tot i no tenir un pendent excessivament pronunciat al final es fa llargota.

Al voltant de les 5 hores pedalant per completar uns 73 quilòmetres.
M'ha agradat com a experiència i perquè no deixen de ser 5h d'anar fent, però si no estàs acostumat a la bici de muntanya hi ha moments que ho passes malament. Baixant feia tap i pujant la gent es parava a mig camí i et feien parar. El que vaig gaudir molt va ser el recorregut, molt ben trobat. I l'organització també molt bona. Senyalització com Déu mana i bons avituallaments.
Avui, les cames perfectes. Avantbraços i tren superior en general... cardadots!

Agraïr-li al Jordi Bautista que em va deixar la bici per poder-hi participar i a la Mireia que també va matinar per baixar a Sant Joan Despí, ens va veure a la Puda i ens vingué a buscar a Santa Cecília.

2010-09-24T19:07:00.000+02:00

Nova cursa als peus de Montserrat.
Serà el dissabte 30 d'octubre a dos quarts de set de la tarda a Collbató.
Circuit mixt de terra i asfalt, d'uns 10 quilòmetres. Sembla que força planer i rapidot.

Una setmana abans de la Montserrat Nord, servirà per fer una bona apretada i agafar una mmica de xispeta.

Organitzada per la secció de Collbató del C.A Olesa.

Tota la informació al web.

Taga 2040 (19/09/2010)

2010-09-22T18:46:00.001+02:00

Fins al Puig Estela, prou bé. Patint molt els primers quilòmetres de córrer, amb pensaments negatius. Entre que se surt rapidíssim i que jo estic flluixot en aquest terreny... Si fa un temps desitjava que arribessin els trams corribles i rapidets, ara em trobo al pol totalment oposat. Quan la cosa es va començar a enfilar de valent, bones sensacions, la motivació pels núvols i recuperant el terreny perdut. Arribant al Puig Estela ja veig que tinc els companys David Uroz i Biel Secall a tiro, decidit a atrpar-los en la següent pujada (Taga) baixo encegadot i...

Torçada de turmell només començar la baixada del Puig Estela. Paro de cop, em fa mal. Em molesta molt en els moviments laterals. Xino-xano cap a l'arribada intentant no fer-me més mal ni liar-la més del compte. Tot el tram de prat en fort pendent, caminant. Un cop reprenem caminet, pista i terreny més corredor ja vaig trotant a estones. Per sort, sembla que res de l'altre món. Una bona torçada que em va amargar la cursa i ja està.
Ho he dut embolicat un parell de dies. Avui molesta, però ja no fa mal.

Una llàstima.
Mirant-ho positivament, un bon entrenament de gairebé 3h i mitja per muntanya, amb pujada al Taga entremig, que no hi havia estat mai. El recorregut, molt xulo i amb una mica de tot.

Triatló de Banyoles (04/09/2010)

2010-09-05T20:26:00.002+02:00

He d'aprendre a nedar en condicions.

Surto de l'aigua el 605. Gairebé 37' per fer 1500m.
Transició llarga, corrent tot encegat i començant la remuntada.
Agafo la bici i continuo encegat passant gent i tirant a per totes. Adelantant gent en tot moment. Agafant algun petit grupet, però tirant tot sol bona part dels 40 quilòmetres. Parcial 242. 1h14'37", amb les dues transicions incloses.
Havent-ho donat tot a la bici, comença la cursa a peu. Primers 2 quilòmetres agafant sensacions. Continuant agafant posicions i augmentant un pèl el ritme. Segona volta de 5 quilòmetres amb els peus plens de llagues, sense poder acabar de donar-ho tot. Parcial 101, amb gairebé 44'.

Tot plegat, 2h35'25". 259è de la general i 11è sub23.

Primer segment de puta pena. Si no nedes, no competeixes.
Segon segment totalment marcat pel primer. De totes maneres content, perquè crec que estic millorant força.
Tercer segment marcat per les ferides als peus. 10 quilòmetres potser són massa per córrer sense mitjons. Posar-me'ls haurien estat 10-15" i hauria pogut guanyar tranquil·lament un parell de minutets. Aspecte a tenir en compte per altres vegades.

De rebaixes

2010-08-26T10:27:00.001+02:00

Enrere queden els 14'36".
Tot just fa una estona he aturat el crono en 13'20".
Més d'un minutet de millora.
Vent força tranquil que només es deixava notar de costat en algun revolt, però sense emprenyar gaire
Mateixes referències de sempre, de la cruïlla C55-B112 al desviament que puja a la Salut.

A continuar millorant. A veure si en la propera apretada, veiem un 12'XX.

Marató del Montcalm

2010-08-23T08:18:00.005+02:00

Per quart any consecutiu, divendres a la tarda pugem amb la Mireia cap a Auzat (Ariège), on es celebra la 21a edició de la marató del Montcalm. Els tres anys anteriors, sempre havia corregut la cursa curta (16km), però aquest any em trobava amb ganes de córrer la marató. Una mica una animalada tenint en compte lu poc que estic corrent, però és clar que la motivació juga un paper fonamental.

Després d'arribar-nos al pavellló d'Auzat a fer la inscripció i a veure una mica l'ambient, pugem a sopar i a dormir al pàrquing de l'Artiga. Amb nervis i incertesa, passem una nit més a la 2 seconds. La sortida és a les 7 des de la plaça d'Auzat. A les 4.35 em llevo a esmorzar, es ben fosc i fa fred. Em poso a dormir una horeta més i a les 6 i poc desmuntem la tenda i cap a la sortida. Petit briefing, últims preparatius i tret de sortida. Per davant, 42'5 quilòmetres i 2850m de desnivell positiu. Primers quilòmetres molt pastosos, amb moltíssim asfalt, un tram de ben bé 2-3 quilòmetres totalment plans per un canal... se'm fa etern! Noto moltíssim la falta de rodatge, de córrer ràpid... Arribo a l'Artiga amb unes ganes boges que això comenci a enfilar-se amunt. Pujant és on últimament em trobo més còmode i ho he d'aprofitar. Efectivament, fins al refugi de Pinet foto una apretada ben maca, amb molt bones sensacions i recuperant posicions. Regulo una mica, que em queden molts quilòmetres i anar fent direcció els 2 tres mils. Es fa dur perquè ja duem quilòmetres i força desnivell, però és tot un goig córrer per allà dalt, amb una meteorologia perfecte i unes vistes immillorables. Creuem un parell de congestes de neu i arribem al coll. Des d'aquí puc veure com el primer, ja baixa de la Pica d'Estats. Déu n'hi do! Pujada al Montcalm i tornem a baixar al coll per enfilar cap a la Pica. Ens quedem a pocs metres de la creu del cim i ja ens fan fer mitja volta. La baixada era el que em feia més por i realment és una autèntica animalada, per "matar-s'hi", sobretot fins a Pinet, després ja es pot córrer bé. Si de pujada havia odiat els 9 quilòmetres fins a l'Artiga, ara desitjo que arribin i poder donar un petit descans a les meves pobres cametes. Últims quilòmetres de baixada amb algun repetxó malparit compaginant trams d'asfalt i de sender pel costat del riu fins a arribar altra vegada a la plaça d'Auzat. La Mireia m'espera als últims quilòmetres, correm plegats una estona i m'anima força. En total, poc menys de 5h i mitja.5h29'18" per ser exactes. Posició 12 i 9è sènior (ja no soc sub23!). M'ha agradat veure els diferents parcials: el 33 a l'Artiga (km10. Final del pla i inici pujada); el 24 a mig camí de Pinet; el 16 al refugi de Pinet. Mantenint-me el 16 fins a la Pica d'Estats i recuperant 4 posicions de baixada, dues de les quals en l'últim quilòmetre de cursa.

Evidentment que hi ha hagut moments de patiment, però m'ho he passat molt bé i m'ha encantat córrer i acabar aquesta cursa. Corrent sense rellotge ni referències de temps ni res, totalment per sensacions. Tinc la sensació que amb l'estat de forma actual no ho podia pas haver fet millor i que ha sortit tot rodó. Corrent de menys a més, sense cremar-me d'inici i fent una bona progressió. És la meva quarta marató i, sens dubte, en la que he gaudit més, en la que ho he passat menys malament i probablement on he fet més bon resultat. No deixa de sorprendre'm. Això sí, acabo fet una merda i estic una bona estona per tornar a ser una mica persona. A les dutxes hi ha molta cua i anem a fer un banyet al riu. Em quedo tirat per allà terra, sense esma per res. Estic fos. Havent halat una mica i amb l'aigua fresqueta m'animo una mica.

Molt recomanable. Val la pena.

Marató del Montcalm

2010-08-22T23:22:00.001+02:00

Com qui no vol la cosa, quarta marató al sac.

Genial.
Sortir d'Auzat, pujar el Montcalm i la Pica i tornar a baixar.
I amb un resultat que no m'esperava pas: el 12. 5h29'18".

2010-08-16T17:16:00.000+02:00

Arribem a la presa de Cavallers dijous a la tarda. Una intensa pluja ens ha acompanyat des de l'alçada de la Pobla de Segur però sembla que para i aprofito per sortir a córrer una estona. Des de la presa m'arribo fins al refugi Ventosa i Calvell. Tot molt tapat i el terra ben moll, però ni una gota. Temperatura ideal per córrer i gaudir d'aquestes muntanyes. Una mica atabalat perquè de baixada no es podia córrer gaire, però content. Dormim a la mateixa presa.

L'endemà toca matinar. La intenció és fer el Besiberri Sud (3017m) i el Comaloformo (3031m). Pugem pel barranc de Riumalo, guanyant desnivell molt ràpidament fins a l'estany de Malavesina. Un cop a l'estany continuem amunt. Anem trobant diverses congestes de neu que ens fan anar vorejant i perdent una mica les fites. Mig desubicats, acabem tirant pel dret i per casualitat arribem dalt el Comaloformo. Personalment, acabo fins als ous de tantes pedres i més pedres. Se'm fa una mica pesat no m'agrada no saber ben bé on som i tinc ganes de baixar. Deixem estar el Besiberri Sud i ja de baixada tornem a esquivar la neu per on podem fins a l'estany i d'aquí recuperem el camí que baixa fins a Riumalo i d'aquí a la presa. Unes 8h d'anar fent. Uns 12 quilòmetres i al voltant dels 1500m de desnivell. Halar, un banyet al riu i una migdiada ajuden a recuperar-se una mica i a sortir a pedalar. Baixo cap a Caldes de Boí i passat el balneari tiro a l'esquerra per pujar fins a Aigüestortes. Pujada maca, que passa molt bé i que no té cap duresa especial. Un cop s'acaba la pista encimentada, al Planell de Sant Esperit, mitja volta i cap a Cavallers altra vegada. Només 30 quilòmetres i 900m+, però tampoc no tenia gaires ganes de més. Al vespre arriba la Laia, carregada d'energia i ganes de muntanya, com sempre.Tornem a dormir a la presa i a dormir d'hora, que volem tornar a matinar.

La Mireia i la Laia decideixen pujar la Punta Alta (3014m) i el Pic de Comalesbienes (2993m), jo prefereixo anar a pedalar. Baixo amb cotxe fins al Pont de Suert, des d'on començo a pedalar direcció Vielha. Al petit poble d'Aneto deixo la N230 per pujar fins a la presa de Llauset, al mig del parc natural de Posets -Maladeta. Pujada impressionant, de les millors que he fet mai tant per duresa, com per l'espectacularitat de l'entorn per on transcorre. Llàstima de l'asfalt, dolentíssim. Però dolent, dolent! Es veia a venir que aquest dia punxava i així va ser. A més a més vaig trinxar tota la coberta de darrere... però val la pena arribar allà dalt ni que sigui una vegada. També és curiós l'últim quilòmetre i escaix, per dins d'un túnel amb paviment de terra. Per sort era il·luminat i vaig poder arribar ben bé fins a la presa. Havent punxat i sense cap altra càmara de recanvi, no me la vaig voler jugar a quedar-me deixat de la mà de Déu per allà dalt i ho vaig deixar estar al Pont de Suert, havent refet el mateix camí. Un dia que volia fer una volta llarga, amb alguna altra pujada maca i que va quedar en uns 65 quilòmetres i 1600m+. Prenc el cotxe i cap a Cavallers altra vegada.
És d'hora, la Mireia i la Laia encara són per allà dalt. Havien dit que pujarien i baixarien pel mateix lloc i decideixo sortir a trobar-les corrent. Des de la presa, un primer tram de pista fins a trobar una fita que indica l'inici d'una duríssima pujada pel barranc de Comalesbienes. Pujada molt i molt dreta, però molt maca. De seguida es guanya alçada. Tot intercal·lant trams de camí amb pedres i més pedres s'arriba dalt d'un bony, per sobre d'uns estanys des d'on es pot gaudir d'unes boniques vistes de la Punta Alta. No veig aquell parell i després d'aquesta apretadeta extra d'uns 1000m de pujada, ja en tinc prou i tiro avall. Baixada molt entretinguda. Com la gaudeixo! Ja arribant al petit tram de pista, les trobo totes dues i acabem d'arribar plegats al cotxe.
Abandonem Cavalllers i la vall de Boí per anar a Senterada. Poble que està de festa major i on ens acabem reunint més de 80 esparreguerins (almenys així es comentava...) amb ganes de festa i d'escoltar els Papas&Popos i els Pistoleros de la Paz. Es feia estrany, tanta gent coneguda en un petit poble del Pallars.
Jo estic cansat i havent escoltat els Pistoleros ja en tinc prou i me'n vaig a dormir, són quarts de tres i... ja està bé. La Mireia i la Laia són més valentes i acaben a les set del matí.
Diumenge al matí em llevo tard, allà les 10, però tothom està dormint i m'animo a fer una última volta amb bici. Bastant trinxat i una mica acollonit per no tornar a punxar, prenc la carretera que des de Senterada va resseguint tota la Vall Fosca fins a la presa de Sallent. Es va fent bé, tret dels últims 7 quilòmetres que es fan realment durs. Una altra sortida curta, però ja em notava cansadot i buit. Uns 52 quilòmetres i 1050m+.

Anem a dinar i a banyar-nos a l'estany de Montcortés i a la tarda tornem cap a Esparreguera.

Uns dies genials. Fent allò que més m'agrada. M'hauria agradat fer una sortida llarga amb bici, la resta... no ho canviava pas. Ha estat molt bé.

Ara a esperar que arribi dissabte, que tinc força feina...

2010-08-06T20:39:00.003+02:00

Ahir a la tarda vaig fer una escapada cap al meu estimat Ripollès. Sense saber ben bé què faria, vaig agafar tots els trastos de córrer, d'anar amb bici i una motxilla grossa per si volia caminar xino-xano i fer un bivac per allà dalt. De camí, se'm van acudint tot de coses per fer i llocs on anar. Al final em decideixo per pujar al collet de Barraques, deixar-hi la Kangoo i fer el Puigmal, que no l'he fet mai per aquí. Ja és una mica tard i em fa patir una mica que se'm faci fosc, així que juntament amb l'aigua i el mòbil també prenc un frontal.
Des del coll, ja es veu un Puigmal majestuós i s'intueix el recorregut a seguir.

El camí s'agafa un pèl per sota del collet. Primer enmig del bosc, més tard seguint un filat fins dalt la carena, on s'agafa una pista relativament plana que fa el tomb al Tossal dels Lladres. Es passa per sota un remuntador d'estació d'esquí i la pista es converteix en un caminet molt més entretingut que ens deixa davant de les últimes rampes de la pujada. Llaçades amb fort pendent que fan que de seguida s'arribi a la carena i dalt del cim de Puigmal. A dalt bufa molt de vent i fa fred i tot, però no em vull estar de contemplar una bona estona el paisatge que s'esten als peus en un dia tant clar com ahir. Impressionant! Desfaig el camí fins al collet altra vegada. Ja veig que no se'm farà fosc, encara em sobrarà una bona estona de llum. Acabo molt satisfet, això és mitja vida. I tant que sí!
Si ahir havia corregut, avui tocava pedalar una mica. Tampoc no sabia ben bé què fer, al final m'he decidit per arribar-me amb cotxe a Puigcerdà i començar la volta allà. Sorpenentment recuperat i amb moltes ganes... a pedalar!

Ja amb bici entro en "territori francès", direcció Ax-les-Thermes. Pujada al coll de Puymorens. Curta baixada per empalmar amb la pujada al Pas de la Casa. Ja a Andorra, corono el port d'Envalira, a 2400m d'altitud. Mai no havia estat tant amunt amb bicicleta! Aquí comença una llarga, ràpida i freda baixada, tot creuant Andorra, fins a l'altra frontera a la Farga de Moles. Enmig d'un caos circulatori considerable, torno a entrar a Catalunya, la Seu d'Urgell. I fins a enllaçar altra vegada amb Puigcerdà per l'eix pirinenc (N260).
Tot l'entorn molt xulo, però no pensava trobar-me tants i tants cotxes un divendres. Sobretot Andorra, una autèntica bogeria. He gaudit molt de la volta, sobretot el primer tram fins a Envalira. De la Seu a Puigcerdà es fa llargot, amb constants tobogans però, com sempre, és qüestió de deixar-se portar per l'entorn.
Per acabar-ho d'arrodonir, hauria hagut de fer alguna altra pujada cap al final. M'ha quedat tot el desnivell important al principi. Però d'Andorra no em conec res. El que sí que em coneixia era la pujada a Cap de Rec, però quan ha sigut hora m'ha fet mandra. Ara me'n penedeixo.

Una mica de números:
- ahir. 18'81 quilòmetres. 1115m+. Unes 2h30'.
(segons aquesta entrada. A mi no em semblen ni tants quilòmetres ni tant desnivell)
- avui. 141 quilòmetres. 2120m+. Unes 5h30'

24h molt intenses i ben aprofitades. Fent allò que ara mateix tinc ganes de fer, muntanya. De dues maneres diferents de veure-la i de viure-la, a peu i en bici. Enmig de pedres, prats i isards. D'asfalt, revolts i amb la companyia dels motors de fons. Totes dues igual de genials.
Sense presses. Descobrint nous racons. Gaudint de ser. Sense ganes de patir més del compte.

Cadascuna de les sortides també ha servit per fer-me venir moltes ganes de:

- La volta al Cadí-Moixeró en bici de carretera. Em motiva molt. Trobo que té un alicient especial. I ara que he vist que això dels quilòmetres és psicològic, no m'espanta fer-ne gairebé 170.
Xino xano i anar fent.

- Pujar al Puigmal amb bici (de muntanya!). La infinitat de roderes que hi havia per allà dalt em van picar. Ja em miraré bé quina és la millor manera d'arribar-hi i a veure si trobo alguna ànima caritativa que em deixi una bici en condicions. De fet, veig gairebé impossible d'arribar ben bé fins dalt sobre la bici. S'intentarà.

Abans d'acabar l'estiu cauen totes dues coses.
Ja per acabar aquesta llarga entrada, informar que diumenge de la setmana que ve es farà la pujada al collet de Barraques des de Planoles. Es pot fer tant a peu com en bici. Jo hi he anat un parell de vegades i està força bé.
Amb bici, el rècord són 29'33" fets el 2008 per un tal Marc Gispert.
Cantenys.... què hi dius?

2010-08-02T00:01:00.000+02:00

Aquest matí volia pujar a la Travessa d'Ordino, a Andorra, però començava a les 8 del matí i m'ha fet mandra llevar-me abans de les 5, pujar a Andorra tot sol i fotre'm més de 3h de pallissa. Així que, cansat de dormir i havent esmorzat he anat a nedar una miqueta a la piscina d'estiu. Se m'ha fet molt més amè, entretingut i crec que es va més ràpid en piscina de 50m i a l'aire lliure.
A la tarda havia pensat d'anar a fer una volta per Sant Salvador de les Espases i Puigventós, però ja dins el cotxe he decidit de tirar cap a Montserrat i "inventar-me" una crono al sostre montserratí pel camí dels francesos. I res, de de la Vinya Nova fins a l'inci dels francesos, anant escalfant una mica i a partir d'aquí fotent una apretadeta fins als 1236m. He sortit molt fort i a mig camí ho he pagat, havent d'anar regulant del coll de l'Ajaguda a les Pinasses. Al final, 37'28". Com deia aquell, "al loro que no estamos tan mal!".

Matinal cicloturista a cavall del Berguedà i el Ripollès

2010-07-25T18:50:00.002+02:00

Enmig d'aquests paratges que tant m'agraden. Volta sense preses, anar fent xino-xano.

Deixo la furgo a la Pobla de Lillet. Per començar, enfilo amunt cap al coll de la Creueta. Port llarguet, amb rampes constants al voltant del 5%. Es fa una mica pesat, però les vistes acompanyen i anar fent s'arriba dalt. Cap a la Collada de Tosses i baixada fins a Ribes, on comença l'asenció a un dels molts colls de Jou de casa nostra. Uns 5km fins al poble de Bruguera, on s'agafa una pista encimentada fins al coll, al peu del Taga. Impressionants vistes del Puigmal! Baixada molt mal parida pel ciment dels culllons i altra cop a Ribes. D'aquí a Campdevànol, on prenc la carretera de Gombrèn. Passat aquest poble molt xulo, desviament a mà dreta per pujar al Santuari de Montgrony. Fins aquí anava de conya, però la pujada al santuari m'ha destrossat. L'he trobat duríssima, amb constants pensaments de fer mitja volta. Dura, però molt maca tant per la carretera (trams asfaltats i trams encimentats) amb constants ferradures, com pel magnífic entorn. Baixada pel mateix lloc fins a empalmar altra vegada amb la carretera Campdevànol - la Pobla, acabar de pujar el coll de Merolla (6,3km al 3% de mitjana) i baixada cap a la furgo.
Han sortit uns 126 quilòmetres i poc més de 2700m de desnivell positiu.
Diria que més quilòmetres i més desnivell que mai.

Gaudint molt i amb molt bones sensacions fins a arrancar la pujada al Santuari. D'allà dalt a la furgo, arrossegant-me per la carretera.
Tota aquesta zona és genial! Val la pena anar-hi fent alguna escapadeta de tant en tant.

(Les imatges no són meves. Extretes de la xarxa)

2010-07-23T17:30:00.000+02:00

2010-07-19T21:01:00.002+02:00

Ahir, per acabar una setmana marcada per més quilòmetres en bici que mai, vaig creuar mitja àrea metropolitana per pujar a Begues, entre els massisos del Garraf i de l'Ordal. Amb un vent molt emprenyador bufant per tots costats, sense cremar-se, tot recuperant de dissabte a la tarda, xino-xano i anar fent. 3h50' per poc més de 100km força plans, tret de la pujada a Begues.
Pujada que recordava molt més dura i que se'm va fer amena, amb un bon tros planer entremig. Entretinguda i maca, això sí. Volia tornar per Olesa de Bonesvalls, però no m'ho conec i se'm feia molt tard per anar investigant noves rutes. Va tocar desfer el mateix camí.

Avui, després de més d'una setmana sense passar per l'aigua. Tan sols 1000m. Anar-s'hi posant a poc a poc.

"Traient la carbonilla" per Santa Margarida de Montbui

2010-07-18T01:22:00.001+02:00

Com deia en l'última entrada, aquesta tarda he fet una escapada al costat d'Igualada per fer una apretadeta en la 7a edició d'aquesta cursa. Sense gaire participació en nombre total de corredors, però amb un bon nivell de gent disposada a donar-ho tot pels premis en metàl·lic dels primers llocs.
Recorregut mixt d'asfalt i pistes forestals. Primer quilòmetre i mig d'asfalt i prenem les pistes forestals que ens han d'anar fent enfilar a poc a poc. De sortida ja es destaquen el grup de marroquins i el Granadero. Deixo que se'n vagin que, evidentment, aquest no és el meu ritme. Per darrere més gent que intenta seguir-los però que s'aniran despenjant de seguida. Pistes forestals molt ondulades, però sense desnivells considerables, tret d'un parell de fortes pujades. Quan la cosa pica cap amunt em trobo força còmdode i em serveix per anar recollint "cadàvers". Intento que s'enganxin per no anar tot sol i, l'un per l'altre, anar collant-nos més, però no hi ha manera. Sol com un mussol. Al voltant del 7, havent superat el tram més dret i dur comencem a baixar fins aproximadament el 9,5. Veig que els de davant són molt endavant i que per darrere no ve ningú. Inconscientment em relaxo i em limito a deixar-me anar, la qual cosa fa que al 9 m'atrapi un corredor.
Però el Tour està deixant emprempta... sé que això acaba amb pujada forta els últims metres i confio que pujaré més bé que ell. Deixo que se m'enganxi i a mitja rampota, i a falta d'uns 500m canvio al més pu estil Puito Rodríguez i el deixo enrere. Tot plegat per lluitar pel 10è o 11è lloc, però ens ho hem passat bé. Corrria sense rellotge, m'hi dec haver estat uns 40' llargs.

Ha estat bé, una tarda entretinguda. Això sí, la calor m'ha deixat destrossat i m'ha costat molt recuperar-me.

2010-07-17T14:55:00.000+02:00

A poc a poc vaig tornant a tenir ganes de fer alguna apretada, després d'unes setmmanes d'anar fent xino-xano... suposo que ja va essent hora. Tot i això, continuo sortint depenent de les ganes. El que sí que intento és treballar la força al gimnàs, que a partir del setembre o quan sigui, quan vulgui tornar a competir amb una mica de cara i ulls, anirà bé.
Aquesta setmana, com deia, un parell de sessions al gimnàs. I força bici, descobrint nous racons ben a prop de casa (coll del Bruc, Sant Pere Riudebitlles, Cabrera d'Anoia, el Pla del Penedès...)
Aquesta tarda suposo que m'arribaré a Santa Margarida de Montbui a fer una apretadeta de 10 quilòmetres a peu per pistes forestals. Ja hi vaig ser fa un parell d'anys i està prou bé. Sé que no estic bé, i menys després de les peses i la bici d'ahir però anirem a treure-hi el cap.
Diumenge passat em vaig cremar a l'esquena fent l'animal al ja tradicional encierru de Festa Major. Pels que no coneixeu, vindrien a ser uns sanfermines per carrers de la vila amb les gallines de la Colla de Diables. Així doncs, he estat uns dies sense poder nedar ni un metre. Ja m'ha anat bé, perquè no en tinc gaires ganes. Però ho he d'anar fent, que estic inscrit a Banyoles a principis de setembre i no em vull ofegar a mig camí.

Demà, escapada encara no sé on amb la bici. Suposo que cap al Berguedà, que em tira molt i ja fa dies que vull pujar als Rasos.
Ara mateix, moltes ganes de pedalar i poques de córrer.

2010-07-05T10:33:00.001+02:00

"A güella perdida" em deixà unes agulletes i un dolor de quàdriceps brutals. Fins divendres, res de res, tan sols quatre peses de tren superior. Feina tenia per caminar i baixar escales. Divendres encara em notava les cames, però ja vaig poder fer alguna cosa. Nedar una miqueta i fer un volt amb la bici de muntanya. Cap al coll de les Bruixes per la Puda; baixada a Vacarisses; Monistrol; la Puda i cap a casa altra vegada.
El cap de setmana hem estat a Viladrau amb la Mireia, en una trobada de la XELL (Xarxa Educació Lliure), on he aprofitat per fer un parell de sortides amb bici de carretera, que feia dies que no sortíem plegats.
Dissabte a la tarda, pujada al Turó de l'Home. Entorn preciós, quin goig pedalar enmig d'aquells boscos. Els últims 6 quilòmetres, durs de cullons, sobretot per la merda d'asfalt. Tot desfent camí, altra vegada a Viladrau. Exactament, el dibuix del perfil; anada i tornada.

Diumenge després d'esmorzar, una volta un pèl més llarga. Amb la pujada a Santa Fe des de Sant Celloni entremig. No l'havia feta mai i... Déu n'hi do! Sense rampotes descomunals però més de 20 quilòmetres d'anar pujant sense treva.

2010-07-02T11:25:00.000+02:00

Fotos triatló Zarautz

2010-06-27T18:42:00.000+02:00

L'organització del triatló de Zarautz, aquesta setmana ja ha penjat un fotimer de fotos de la prova al seu web.

Cursa de muntanya "A güella perdida" (27/06/2010)

2010-06-27T18:33:00.002+02:00

Sens dubte, una de les millors curses de muntanya que he corregut mai.
Un recorregut espectacular, molt muntanyeru i una organització de 10.

La sortida és al petit poble de Ceresa i l'arribada al camp de futbol d'Ainsa. Entremig: 24 quilòmetres, 1560m+ i 1918m-. L'encant de tot plegat, la Peña Montañesa (2290m).
Des de Ceresa, un primer tram de pista per estirar la cursa i de seguida agafem un corriol de pujada fins a la Collada, on comença la part més maca i espectacular de tota la prova. Pujada enmig d'una imponent tartera. Fem cim al voltant del quilòmetre 7-8 i a partir d'aquí tot té tendència a baixar.

Primer tram de baixada molt tècnic i complicat. No recordo cap altra baixada semblant. Fins avui considerava la baixada del Pedraforca com a la més tècnica feta en cursa, a partir d'avui serà la de la Peña Montañesa.
Són molts quilòmetres de baixada i s'ha d'anar regulant per arribar amb forces al tram final. És impossible deixar-se anar, cal anar amb molt de compte. Això, sí, preciós. Un cop baix de la Peña no duem ni 15 quilòmetres. Fins aquí, em passa volant, gaudint molt del recorregut, regulant les forces, guanyant posicions... A partir d'aquí, però, ens esperen gairebé 10 quilòmetres molt plans, de córrer molt, però s'han de tenir cames. Tot i haver-me anat regulant prou bé, aquest tros se'm fa llarguet i entre que ja vaig tocadet de cames i que l'entorn tampoc no motiva tant, em limito a anar fent fins a meta.
3h15'. Una bona pallissa per les meves pobres cametes. Posició 24 i 1r sub23. A dalt, anava el disset; acabada la baixada de la Peña, el 13-14. Així que, perdent pistonada al tram final.
Com deia, molt content amb el recorregut, m'ha encantat. M'agradaria tornar-hi algun altre any, val molt la pena. M'ho he passat molt i molt bé. Ara tinc unes bones butllofes sota cada taló i un turmell adolorit però, mentre em permetin continuar entrenant, és el de menys.
Au, a recuperar-se i a tornar-hi.