1a Cronoescalada pirata al Montgròs

Ens mudem. Hi havia en joc una habitació amb terrassa. S'hauria pogut fer a sorts o de manera arbitrària, però no. Què millor que fer-ho pujant al Montgròs per la Palomera. Bé, valia la pena fer una bona apretada. Pels que no heu estat mai al camí de la Palomera; probablement deu ser la pujada contínua amb més desnivell de Montserrat. Vindria a ser una canal de Sant Jeroni més llarga o un Francesos més drets. En menys de 3 quilòmetres se salven 650-700m de desnivell positiu. Tot plegat amb l'encant d'unes plaques de conglomerat acollonants i de coronar dalt del cim del Montgròs. Genial.

De fet, avui és un dels dies que poc he pogut gaudir de l'entorn, si més no pujant. De fet, he gaudit, però diferent. D'aquesta mescla de goig i patiment, d'estar trinxat i donar un puntet més. D'aquests moments en què és millor que no et plantegis què fas, sinó que et limitis a no pensar i a pujar. Moments i sensacions extranyes, però fantàstiques.
Ho hem fet en format contrarellotge. He sortit jo primer i l'Albert al cap de 5'. L'Aniol ens dóna la sortida ben bé des del peu del camí. L'Ivan, el Plans i l'Albero ens esperen dalt. I amunt. Això tot just comença, però surto molt fort, amb un punt d'inconsciència, però deu ser l'emoció del moment. La pujada no té gaire secret, predominen els trams de caminar, però hi ha alguna baixadeta i algun pla, que és on intento aprofitar per apretar. M'equivoco de camí un parell de vegades. A l'Albert també li passa. Anàvem ben encegats. Passat el torrent del tres en ratlla s'acaba el tram més corredor i comencen les plaques de conglomerat. Semblem cabres. En sortir de la placa em giro, però no veig l'Albert. Devia anar molt fos, perquè ell sí que em veu. Ja m'ha retallat bastant. Realment és una sort no veure'l, perquè m'obliga a seguir donant-ho tot. Em conec i sé que si hagués vist que ja m'havia retallat tant hauria claudicat. Entrem en l'últim tram de forta pujada enmig d'arbres i arrels. Ara sí que s'ha de treure el poc que queda! Últim tram de baixada, quatre bots i encaro els últims metres, amb el cim ja a la vista. Arribo trinxat, però content, perquè m'he exprimit. No tinc temps de gaires coses, perquè al cap de 17" arriba l'Albert. Sí, sí: m'ha tret ni més ni menys que 4'43"! En una pujada a peu de 30' és mitja vida. Està fet tot un animalot.
Moraleja: encara que un ciclista us digui que no entrena corrent, no us en fieu mai. Estan molt forts. 
Així doncs, em quedo amb l'habitació sense terrassa, però amb una gran tarda en bona companyia fent una mica l'animal per Montserrat. Això ho recordarem molt de temps. I tot i la gran superioritat de l'Albert, si ho penso fredament el meu temps no ha estat gens malament. Així que ja puc estar ben content dels meus 34'43", que no deixa de ser la pujada més ràpida que he fet mai al Montgròs.