16 abr. 2013

Barefoot

Des que en vaig començar a sentir parlar que n'he estat molt escèptic, una estratègia més de màrqueting de les marques de vambes.

N'havia parlat moltes vegades amb diversa gent, sobretot amb l'Ivan, però... ni tan sols volia provar-ho.
Només un dia amb el Fèlix, per fer la frikada i passar l'avorriment vam donar unes quantes voltes al parc descalços. Alguna vegada m'havia creuat amb l'Ivan entrenant descalç pels carrers del poble i veure'l competint amb les huaraches casolanes no deixava de ser impactant, però jo em negava a provar-ho. Massa anys buscant la màxima amortiguació per combatre l'impacte, el gran temut a l'hora de córrer, com per ara dedicar-me a córrer a pel.
Doncs bé, gràcies a la tendinitis al genoll ho he provat. L'Ivan em va deixar unes Merrel Trail Glove perquè ho provés. Miracles a Lourdes (i ni així...) però per tastar-ho no hi perdíem pas res.
Ara no diré que això del minimalisme corrent sigui la panacea, però sí que em sap greu haver-ho menystingut tant de temps. Només les he provades un parell de dies i he de dir que les sensacions han estat impressionants i que no sé si és casualitat, efecte placebo o què carai, però el genoll no m'ha molestat. De moment només en puc dir que coses bones. Unes sensacions diferents, però molt plaents.
Ahir les vam estrenar de la millor manera possible, a Ca la Montse. Tot i que els manuals diran que és una animalada, que s'ha de fer progressivament, en terrenys fàcils... pujada pel clot de la Mònica fins el Gorro Frigi i baixada pel mateix camí. El primer que notes amb aquestes espardenyes són les pedres. En pocs minuts ja no molesten, tot el contrari, acaba sent una manera fantàstica d'estar gairebé en ple contacte amb el terra. Pura energia montserratina! L'altre canvi important és baixant. En no poder entrar de taló t'obliga a moure a fer passes curtes i amb molta més freqüència.
Avui he fet uns 50' de monte esparreguerí. Sortint des de casa per creuar tot el poble fins a Can Roca, pujar el Capbrot de Rubió per la trialera i baixar-lo per l'altra costat fins al peu de les rampes de l'italià, per tornar cap a casa creuant el poble de nou. Una història totalment diferent a la d'ahir. Un recorregut totalment corrible. Cap al final amb els bessons carregats i acabava entrant de taló, però molt bé.
Ahir no em vaig atrevir sense mitjons, avui sí i molt millor, més contacte.


Un parell de sortides i de moment genial. Sensacions fantàstiques.





2 abr. 2013

Una de les coses que em feien més il·lusió per aquest any era l'UT de les Fonts. Un format diferent, en tres etapes, i en un indret on només havia estat una vegada i on volia tornar, l'impressionant massís dels Ports. Després d'un més d'arrossegar una tendinitis al genoll esquerra, me la vaig jugar sense córrer durant aquestes setmanes i esperar com reaccionava el dia de les Fonts. El genoll va aguantar la primera etapa, tot i resentir-se'n els últims quilòmetres, i l'endemà ja va de dir de bon començament que allò no anava fi. Així doncs, no va quedar més remei que abandonar. Amb 70 quilòmetres i 4000m+ per endavant, no tenia cap mena de sentit continuar i encara ho hauríem empitjorat. Abandonar no agrada mai, però aquesta vegada era conscient que me l'havia jugat. Era una opció, era probable que el genoll no aguantés.

Des de llavors que continuo sense córrer. Diria que ho he fet una vegada només, uns 40' i prou. El genoll no em molesta, però em fot por tornar-m'hi a posar i que em torni a sortir el mal. I com que mentrestant puc anar pedalant i fent una mica el ruc per Montserrat, no ho trobo ni a faltar. 

Així doncs, aquests últims dies estic aprofitant per recórrer Montserrat d'una altra manera, a través de canals i camins equipats. N'hi ha que ja les havia fetes algun cop, d'altres que hi passo sovint i alguna on no havia estat mai. 

Joc de L'Oca 
Gorro Frigi
Canal del Llorer
Canal dels Micos
Hort de Malany i Salt de la Nina
Travessa d'Agulles i Frares
Canal del Ninet

Ja que no puc ni tinc ganes de córrer, camino i m'enfilo per aquestes muntanyes. Cada vegada estic més impressionat amb el poder curatiu, de càrrega d'energia... de Montserrat. Necessito endinsar-me pels seus camins per ser jo mateix, per no ser un autòmat més del sistema. Si a això hi sumem el fet de descobrir o recordar nous racons... genial. 
Al Ninet vaig encigalar-me una mica en anar-me'n més a la dreta de la canal i apareixent al coll al costat de la Bandereta. Una última cinta força física i exposada, però que es va fer bé. Això sí, baixant per l'altre costat vaig passar por. Paciència i saliva fins a retrobar la travessa d'Agulles. 
Parlant-ho amb l'Ivan i remenant una mica per la xarxa es veu que no sóc pas el primer que li passa. Queda pendent doncs, l'autèntica canal del Ninet.  
En acabat ho vaig enllaçar amb les travesses d'Agulles i Frares, per acabar tornant pel PR i la Portella. Abans vaig fer una parada al refugi Vicenç Barbé a saludar el Profeta, amic i nou guarda. Després de veure com se m'escapava de les mans per ben poc la oportunitat de ser jo mateix qui el portés i de la ràbia i frustració que duc a sobre des de llavors, calia passar-hi ni que fos un moment. 
Molta remoguda interna. D'una banda content de veure un amic allà dalt fent el que li agrada. De l'altra molta ràbia. No ens enganyem, allò era la puta guerra, vam arribar 3 al final del procés selectiu i jo volia  ser-ne el guarda. No m'hi vaig poder estar gaire. Ho anirem paint. 

Es va fent, quan no és una cosa és una altra. Tinc l'esperit competitiu una mica en hores baixes. Fins al punt de no haver-me inscrit a la Cursa de l'Alba després de 6 o 7 edicions consecutives ni de saber fins a últim moment si fer la inscripció per Zegama o no. Al final l'he feta. Després de tants anys d'intentar-ho, no podia desaprofitar l'oportunitat que la sort m'ha donat aquesta vegada. Ni que sigui per gaudir del País Basc i de l'ambientàs d'aquesta prova ja val la pena. 

De vegades ho engegaria tot a prendre pel sac. Estic fins als ous de la feina i al final acabo sense ganes de córrer ni de fer res. Però és en aquests moments quan m'obligo a agafar la furgo i fugir per Montserrat a fer una cosa o altra. A trinxar-me una mica, a omplir els dipòsits per seguir endavant. 
Però ja ho diuen en la millor seqüència de Los Edukadores: 
"La màquina está sobrecalentada. Su tiempo se agota. Su sistema de mierda no se soporta más". 

13 nov. 2012

Marató del Montseny (11/11/2012)

Encara molt destruit, però content.
Queda pendent una mica de crònica, que aquesta marató se la mereix.
De moment, un petit tastet.



6 nov. 2012

Es veu que sí. Entrenar funciona. Descansar també.

Dijous doble pujada a Sant Jeroni. Camí dels Francesos, baixar a Santa Cecília per la canal i mitja volta.
Diuen que qui matina fa farina, a les 9 ja ho teníem.
Divendres a la tarda el Cantenys petit m'enreda per escalfar-nos una estona als Francesos altra vegada. Doncs au... 34'09". Content perquè el dia abans ja havia fet dues pujades a Sant Jeroni, però amb el regust de no haver millorat elmeu registre per pocs segons.
Dissabte al matí, tres horetes i mitja de bici de carretera pel Solsonès amb força desnivell i les pujades a coll de Jou i el Port del Compte. A la tarda poc més d'una hora corrent pel monte.
Diumenge al migdia, una hora i mitja montserratina pujant per la canal dels Avellaners.

Ahir descans.

I avui, com qui no vol la cosa, m'ha sortit la millor pujada a Sant Jeroni que he fet en ma vida.
32'37" per completar els 3 quilòmetres i 730m+ del camí dels Francesos.

Sortint des de les fustes del peu del camí. 
14'23" al coll de l'Ajaguda
28'28" a la fita gran de les Pinasses

No hi cabo de satisfacció.
Gran injecció de moral per la marató del Montseny aquest diumenge, tot i que allò serà una altra història.

23 oct. 2012

Corriols de Guardiola (21/10/2012)

Ca la Perdició
Dissabte a la tarda, tot esperant el diluvi universal que no va arribar, trobo per la xarxa que fan aquesta cursa a Sant Salvador de Guardiola. Al costat de casa i té molt bona pinta. Poc més de deu quilòmetres per muntanya. A en Bauti també li fa el pes, així que ja tenim feina pel diumenge al matí.
El dissabte s'allarga més del compte i ens presentem a la sortida amb quatre horetes de son.
Entrada a meta amb en Jordi trepitjant els talons
Just arribar a la zona de sortida comença a ploure fort. Tots tancats dins el pavelló, recollir dorsals, canviar-se... A les nou i deu es dóna la sortida. Cauen quatre gotes i prou. Se surt molt ràpid, com sempre. Aquesta vegada no caic al parany. Primer quilòmetre d'asfalt i ja agafem el primer corriolet. Ja s'ha estirat la cursa i més o menys ja estem tots a lloc. Fem un grupet de 5, dels quals en conec 2. El Sergi (un autèntic animal de 2h26' en marató, nombroses victòries en proves de tot tipus...), que si va allà amb nosaltres és perquè li fem companyia i que quan vulgui se n'anirà tot sol; el cabronàs anava xiulant. I el Jordi, un antic company al CA Manresa. Evidentement, a mitja cursa en Sergi fa un canvi de ritme i se'n va tot sol, ni intentem seguir-lo. La resta del grup anem fent plegats, ara passa un ara l'altre. Cap al quilòmetre set hi ha l'última pujada forteta. Em quedo l'últim del grup, però a la primera baixada ja veig que els he de passar com sigui. I així ho faig, em llanço avall tot sol. Passo el cartell del quilòmetre 8, no vull mirar enrere, estic trinxat però no puc afluixar. Uns petits tobogans matadors i entrem a l'asfalt del poble altra vegada, on m'atrapa per darrere un corredor. Ens posem en paral·lel i ningú no afluixa. Aprofito un moment de despiste seu per apretar amb les poques forces que em queden, però no n'hi ha prou per deixar-lo i m'acaba guanyant a la recta final. Per darrere venia en Jordi molt fort, que no ens ha atrapat per ben pocs segons. Un final molt ajustat. Al final tercera posició general, a només 29" del primer (evidentment, perquè no li va donar la gana de treure'ns 5') i 3" del segon.
45'29" per completar els 10'27 quilòmetres i 270m+. 
Intentant obrir forat en l'última baixada

Acabo molt satisfet. Per la posició, les sensacions. Per haver decidit córrer la primera edició d'aquesta prova; recorregut i organització genials. Perquè es confirma una vegada més que la pressió no m'afavoreix i que estic en un prou bon estat de forma.
Content perquè he gaudit molt de tot plegat.

19 oct. 2012

Sant Jeroni. 1236m.

Com diuen els Koala's Team: "La majoria de coses que fa en Kilian no ens veiem amb cor de repetir-les, però amb aquesta no hi veiem inconvenient."

13 oct. 2012

Des que vaig començar amb aquesta aventura del bloc, hi ha hagut moments de tot, d'escriure molt i d'abandonar-lo uns dies. Però si no m'equivoco, mai no havia estat aparcat, sense cap entrada, durant tan de temps. Des de finals de juliol fins a avui ha plogut molt. En tot l'estiu no he fet vacances, però he aprofitat el temps lliure per anar-me posant les piles altra vegada i els caps de setmana per fugir al monte a fer una mica de mal.
Aquests mesos han donat bastant de si, com deia. També a nivell competitiu. Poc a poc he anat agafant una mica de forma i no arrossegar-me per tot arreu.
A principis de setembre vaig participar al triatló de Banyoles. Sense haver nedat ni un metre i després de 2 anys sense fer cap triatló. I va anar prou bé, millorant uns minuts el temps que tenia en aquest mateix triatló.
M'havia trobat molt bé en el segment de bici, però en nedar tant a poc a poc no havia pogut ser competitiu.
Així que em vaig encegar i un parell de setmanes després em vaig encigalar per fer el triatló de Berga, de distància mig Ironman. Una mica una bogeria. Feia molt de temps que no nedava 1900m, pedalava 90km i corria 21. Doncs em proposava fer-ho tot plegat. Mira, coses d'aquestes de la motivació. Si vols, pots. Com diu en Bauti, "amb paciència i saliva, li va fotre l'elefant a la formiga". I així ho vaig fer. Natació al pantà de la Baells d'anar fent. Transició molt lenta i començava el meu triatló. Segment de bici amb bones sensacions i recuperant molt. El segment a peu el vaig començar molt mort, buit, però em vaig acabar refent fins a acabar amb una última volta corrent per feina. Tot plegat 5h07'. Acabo molt trinxat, però eufòric. No m'esperava pas estar tant a prop de les 5h. Es ben bé que quan menys t'ho esperes, surt.
Després d'aquesta estrujada, una setmaneta arrossegant-me per tot arreu. El dissabte següent hi havia la Collbatonina. Potser no hi hauria d'haver anat, però ja se sap que a un li bull la sang i... De sortida donant-ho tot, tensant una mica el grup capdavanter fins a rebentar al quilòmetre 3.

Diumenge passat hi havia el duatló de Queralbs. Una d'aquestes dates que tenia marcades en vermell al calendari. Tenia moltes ganes d'anar-hi i de fer-ho bé. Em fotia una il·lusió tremenda fotre 3 horetes. Tot i que abans d'anar-hi la gent ja em comentava que era molt agosarat, jo seguia encegat en que si tenia el dia era possible. Efectivament, no anaven desencaminats. Objectiu totalment fora del meu abast. Això va fer que a mitja duatló, en veure que ja no aconseguia el que m'havia proposat, ho engegués tot a rodar i em fotés a passejar. En serio, de vegades no sóc més ruc perquè no m'entreno... En aquell moment tant me feia fer qualsevol cosa que no fossin  3h o menys. A posteriori, he vist que hauria pogut acabar entre 3h15-20. Un temps més que digne. Però ja està fet. A veure si n'aprenc d'una punyetera vegada.

Aquestes últimes setmanes també hem aprofitat per fotre una mica de cronoescalades verticals per Montserrat. Em vaig "inventar" el duatló de Sant Jeroni: de Monistrol a Santa Cecília amb bici i de Santa Cecília a Sant Jeroni per la canal. Ho he fet un parell de cops, amb un millor temps de 1h00'35". Ben lluny dels 54' i escaix de l'Albert.
També s'han esparracat de valent Montgròs i camí dels francesos. I amb aquest últim aniré acabant aquesta llarga entrada. I és que avui he trencat la barrera dels 34' en la que podríem considerar la pujada montserratina per excel·lència. Concretament han estat 33'56", una millora de 20" respecte l'anterior marca. Ben satisfet. Això sí, lluny dels 30' de l'Albert. No l'he vist ni dos cents metres. A continuar fent una mica el cabra i aviam si a finals d'any ens podem anar acostant als 33' pelats. 

Això és tot. Reprenc el bloc amb ganes. Ja fa un parell d'anys que aquest coi de feina no em deixa entrenar a full com ho feia abans. Però de moment és el que hi ha, ja ho arreglarem un dia d'aquests això. M'ha costat, però em sembla que ja ho he començat a entendre i apres a anar-ho gestionant. De vegades es pot entrenar i de vegades no queda més remei que jeure, llegir, estudiar o tornar a anar al bar, aquesta vegada a fer una birra. Continuaré fent una mica el que em vingui de gust, sense estar gaire quiet. Competint en el que em roti i intentant gaudir tant com es pugui.

29 maig 2012

A tres setmanes de l'Emmona... esquinç al peu esquerre.

Una setmaneta amb el peu embolicat.

A l'informe posa "repòs relatiu", però ja haurien pogut escriure "repòs absolut". Si fa o no fa...
Res de córrer, caminar, pedalar, currar...

Paciència i fer bondat.
A recuperar el peu.
Intentar no pensar en tot el que perdré en una setmana d'inactivitat.
Intentar aprofitar per fer altres coses, tot i que sigui difícil quan el que es vol és entrenar més i més. 
Que no s'acaba el món i que una setmana de seguida ha passat.